Crítica de tele sense tele
He vist una sala plena de gent tensa -l’amenaça de la rancúnia sempre present- esperant que el sistema informàtic es restablís. I com la màgia de la música s’obria camí, quan una noia picava a la taula amb un ritme amorós -improvisat caixó- que tots hem escoltat en silenci fins que hem esclatat a aplaudir en acabar.
He vist un noi amb un xandall on hi havia brodat un escut d’Espanya enorme al pit cridar: “¡Que venga el Rajoy a decirme a mí que no puedo votar, que venga!” I ha marxat ovacionat.
He vist una dona que ha portat les fotos dels seus avis i ha votat acompanyada de la seva mirada remota i eterna.
He vist caixes de pomes verdes circular de taula en taula. Pomes de ningú, pomes de tothom. I el que en un dia ordinari és una de les fruites més avorrides del món, avui clavar-hi les dents era una delícia i un bàlsam contra les hores de tensió acumulades.
He vist xavals de la CUP gestionar els congregats amb tacte i intel·ligència. Els he vist guanyar-se el respecte de gent que els doblava o triplicava l’edat.
He vist els voluntaris de les meses córrer escales amunt, per mirar d’amagar les urnes, davant l’amenaça d’una entrada policial imminent, que al final no s’ha produït.
He vist vídeos terribles al mòbil. Gent ferida, trepitjada, colpejada, bastonejada mentre el ministre Zoido s’omplia la boca amb paraules com proporcionalitat que només pot proferir perquè sap que té mitjans còmplices amb la brutalitat policial que ha ordenat.
He vist abraçades i petons de cine. Selfies i visques. Mans tremoloses introduint la papereta. Una àvia que li parlava a l’urna -ai, que bonica!- i l’acaronava com si fos un gosset.
He vist com s’obria un passadís a la rampa on estàvem encaixonats des de la matinada per deixar passar la gent gran o desvalguda, que han estat rebuts al crit de “Sense iaies, no hi ha revolució!” He pensat que eren la imatge de la dignitat. I he recordat aquell moment de Matar un rossinyol, quan el reverend fa alçar la filla d’Atticus Finch quan el seu pare arriba a l’estrada. L’orgull dels vençuts.
He vist un RA -els voluntaris que han fet possible tot això- que entrava les urnes a tota castanya al meu col·legi electoral, encara de nit, després d’haver-les tingut a casa dos dies, jugant-se-la. Gràcies pel coratge.
El que no he vist, avui, és la tele. I d’aquí el títol de l’article. Espero que el lector disculpi aquesta excepció en un estat d’ídem.
