El cervell, l'ull i el cor de Samuel Aranda

LI VAIG PREGUNTAR una vegada al fotògraf Abbas quina va ser la seva primera càmera. Es va assenyalar l’ull -mentre em fitava desafiant- i em va recordar la màxima d’Henri Cartier-Bresson: del cervell a l’ull, i fins al cor. Parlem avui, doncs, del cor dels fotògrafs.

A Samuel Aranda -guanyador del World Press Photo i mil premis més- li van demanar si podien fer servir una fotografia seva d’una mare refugiada salvant el seu fill de les onades, a la costa de Lesbos. Era per a la portada del Sunday Times Magazine, de Murdoch. Hi va accedir. Li agradava la foto perquè mostrava supervivència, “un raig de llum difícil de veure en aquesta professió, en la qual veus moltes més vegades com els refugiats s’ofeguen davant teu, o sents que han sigut abandonats pels nostres governs europeus, que deixen que morin al mar”, segons ha explicat. Però resulta que la periodista va escriure un article per explicar les penalitats que ha patit pel fet d’acollir un refugiat. “M’he quedat de pedra de veure que una periodista tan assenyada com Lynn Barber ha sigut capaç d’escriure una peça tan irresponsable a partir d’una única mala experiència”, denuncia Aranda. “Se suposa que els periodistes hem de donar al públic històries que, si no, mai coneixeria. Hem de tenir una responsabilitat, especialment en aquests temps difícils a Europa”. I afegeix: “Hi ha incomptables històries de gent acollint refugiats amb èxit. No hauríem de subministrar munició a l’extrema dreta europea ni alimentar actituds negatives envers els refugiats i els immigrants publicant articles com aquest”.

No és només un discurset: el fotògraf explica que ha refusat cobrar per l’ús d’aquesta imatge. I, probablement, el mitjà no li encarregarà més treballs. Gent ferma, en Samu.

Del cervell a l’ull, i fins al cor.