Publicitat
Publicitat

Molèstia a part

Un altre dia al paradís

La plàcida vida del jubilat Phil Collins no ha durat ni un dia. Hores després d'anunciar la seva retirada definitiva, l'artista ha hagut d'aclarir-ne els motius perquè no pensem que és una pelleringa humana. Els mitjans ens apressàvem a esbombar "Phil Collins deixa la música per problemes de salut", un titular llaminer però no gaire precís. A través d'un comunicat a la seva web oficial, Collins, de 60 anys, ha explicat que plega per fer de pare (li deu córrer pressa perquè els fills no el confonguin amb l'avi), i perquè se sent atrotinat per seguir fent vida d'estrella de la música, després de quatre dècades deixant-se les cordes vocals als escenaris. I sí, està fotut. Sordeja, però com tots els músics professionals. I les vertebres li repiquen com un xerrac, com a tot mortal a partir dels 50, amb sort. Un cop més, la fascinació per la decadència de les estrelles de l'espectacle ens emboira el codi deontològic.

La imatge d'un Collins estrafet refugiant-se en les penombres d'un palauet suís és massa potent per desvirtuar-la amb matisos informatius. Per què ens hem de molestar a contrastar l'entrevista? Passa el mateix amb les sis hores ininterrompudes de sexe tàntric de Sting, la suposada mort per excés de liposuccions del cantant Luis Miguel o el cos congelat de Walt Disney tot esperant l'elixir de la vida eterna. Són llegendes tan suggeridores que ni veient el certificat de defunció i l'urna que guarda les cendres del creador de Mickey Mouse, l'imaginari col·lectiu no esborraria l'estampa de l'home glaçat entre barretes Pescanova. Les celebritats no han de tenir vides corrents, el seu destí és viure en un paradís d'excessos i excentricitats. I si no els tenen, ja ens els inventarem. Perquè, ben mirat, qui hauria llegit una notícia titulada "Phil Collins es retira perquè li dóna la gana"?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT