Un moment, que ara pacto
És el que tenen les monarquies parlamentàries sorgides d’una modèlica Transició, que tu guanyes (a la baixa) unes eleccions, el rei (que és un jove que ha heretat el càrrec directament de son pare, desaparegut en alguna cacera d’elefants a Botswana) t’encarrega la formació d’un govern i tu declines l’oferiment perquè no acabes de veure que les tinguis totes, ans al contrari. Aleshores el mateix rei, per la gràcia que li ha concedit el seu origen familiar, declina al seu torn, en segona volta, encarregar-te la susdita formació de govern. Tot molt seriós i molt essencialment democràtic. Aleshores no et queda més remei que comparèixer en roda de premsa, sense pantalla de plasma ni res, i suplicar un pacte de govern a les formacions adversàries, amb l’argument que si us enteneu “en les qüestions més importants” també podeu trobar la manera d’arribar a acords en “temes menors”. La fiscalitat de Catalunya i de les comunitats autònomes en general, per mencionar un tema menor. La qüestió decisiva, que no és altra que la constitucional i indissoluble unitat d’Espanya, queda resolta per endavant. És cert que, amb una base tan sòlida com aquesta, es pot parlar del que es vulgui.
El mínim que li ha dit el president espanyol en funcions, Mariano Rajoy, al cap de l’oposició, el socialista Pedro Sánchez, és que és un mesquí i un miserable, i li ho va dir a la cara. Vàrem poder veure-ho tots els súbdits de Felip VI per televisió, i encara ens queda alguna neurona que ens permet recordar-ho. Aquest dimarts el president en funcions, després de rebre reials carabasses a la seva investidura i abans que el rei li encarregués a Pedro Sánchez formar govern, encara feia mans i mànigues per atraure aquest mateix mesquí miserable i els quaranta diputats de Ciutadans, que no pinten exactament res però que poden ajudar a donar gust al brou. Com diem a Mallorca, quins collons que té sa moixa. Donde dije digo digo Diego, i embolica que fa fort.
No serem nosaltres qui afirmem que els socialistes siguin una colla d’irresponsables, però sí que els pregaríem que emetin algun missatge comprensible. Dilluns, com vàrem comentar en aquesta mateixa columna, la diputada i cap de programes socialista Meritxell Batet deia a Catalunya Ràdio que l’opció preferent de pacte de govern per al seu partit seria Ciutadans, perquè es veu que també estan d’acord en les qüestions importants i en els temes menors. Dimarts, i davant dels mateixos micros, el líder dels socialistes catalans, Miquel Iceta, anunciava amb tota rotunditat que el seu soci preferent seria Podem. Ciutadans i Podem, per la seva banda, ja han dit una vegada i una altra que no pactaran entre ells mai de la vida. Estaria bé que els socialistes, si més no, es posessin d’acord entre ells.
Mentrestant, al PP, la germana de la senadora Rita Barberá enraona que “Nos hemos pasado”, en referència a la depredació de recursos públics que el seu partit ha perpetrat al País Valencià, per no esmentar altres indrets. Vagi vostè passant, don Mariano. Farà historia per haver estat el primer president espanyol que, de tan bé com ho ha fet, no aconsegueix repetir mandat, i ni tan sols que el rei d’Espanya li pregunti com li van les coses.
