Publicitat
Publicitat

Els nens i el dubte confiat

El dubte confiat és el que neix de la curiositat i no de la sospita. És un dubte molt infantil i, per tant, extremadament creatiu. Els nens aprenen preguntant, imitant, experimentant. Xavier Rubert de Ventós, que és un filòsof amb ànima de nen, m'ho deia fa uns dies: "Em crec més el que experimento que el que penso".

Què experimentem, ara? La crisi, sens dubte. La patim a la feina, a casa, a la pròpia pell o a través dels amics i familiars. És una experiència forta que ens obliga a actuar, a prendre decisions, que ens interpel·la moralment. I què pensem sobre la crisi? Com que ningú no hi veu la sortida, l'operació bàsica consisteix a buscar-ne els culpables: l'especulació financera dels mercats, la rigidesa de la Merkel, la inconsistència de Rajoy... Tot un ventall d'hipòtesis que no fan sinó incrementar la sensació de crisi.

La crisi, sumada a la tecnologia, ha fet que cada dia hi hagi més persones d'esquena a la realitat, a l'experiència presencial. Cada cop més joves i no tan joves practiquen el botellón electrònic: es passen hores tancats a l'habitació davant l'ordinador, el mòbil, el videojoc. La seva borratxera de pantalla els proporciona una experiència solitària i virtual.

No crec que Rubert de Ventós pensés en aquest tipus d'experiència. I crec que els nens que hi cauen, desconnectats del món, perden curiositat i deixen de practicar aquell dubte confiat tan seductor, tan creatiu.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT