Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

El paio del bigoti

Confesso que havia tingut l'ocurrència de despatxar aquest article posant-hi un títol descriptiu (per exemple, "Les millors idees del cara a cara") i deixant a continuació l'espai de la columna en blanc. Ja saben què vull dir, a l'estil d'aquell clàssic de la literatura antisistema titulat La intel·ligència militar (un centenar de pàgines en blanc, degudament enquadernades), o del quadre en blanc de la comèdia Art, de Yasmina Reza. Però el jefe Aragay em va fer veure oportunament que, si vull parlar del cara a cara (ningú m'hi obliga) alguna cosa n'he de dir, perquè per això hi són les columnes d'opinió. El jefe, no cal dir-ho, té raó per naturalesa.

Doncs som-hi. Si a alguna cosa és comparable el que es va poder veure dilluns entre Rubalcaba i Rajoy, és al cèlebre episodi en què Mourinho va ficar un dit a l'ull de Tito Vilanova. Al cara a cara també teníem un home (Rubalcaba) desbordat per l'avantatge que li porta l'adversari, i que per tota reacció no se li acudia altra cosa que intentar burxar-li algun ull, ni que fos de poll, amb un rosari d'atzagaiades a compte dels seus punts febles. I teníem un altre home, Rajoy, que en efecte rebia de tant en tant alguna ditada, però que, quan el seu oponent es distreia, ell s'hi acostava per darrere i li deixava caure algun clatellot. I les idees? Doncs, com ja és norma en el gènere dels cara a cara entre candidats, es va evitar escrupolosament que es posessin damunt la taula. Cap idea, la qual cosa vol dir que el debat va ser tot un èxit, si més no des del punt de vista dels gabinets de campanya dels partits respectius. Si Rajoy o Rubalcaba en tenien alguna, d'idea, ja s'havien ocupat els seus col·laboradors d'ensinistrar-los perquè reprimissin la vel·leïtat insuportable de portar-la a col·lació. Dits a l'ull i bufes al clatell, i endavant cap a la glòria.

Enmig dels dos adversaris, igual que en l'enfrontament entre Mourinho i Vilanova, hi havia el personatge més interessant: un paio amb bigoti que es mirava la topada impàvid, amb la freda seguretat de qui sap que és en una reunió per fer-hi el paper del convidat de pedra. Mentre contemplava l'efígie marmòria i inexpressiva de Manuel Campo Vidal, que feia l'efecte d'estar extraviat dins els seus pensaments mentre aquells dos executaven les seves cucamones, vaig pensar que a les seus de les televisions públiques del món hi hauria d'haver un monument al moderador de debats cara a cara entre candidats electorals. Podria consistir en un maniquí despullat, enfilat dalt d'un tamboret de plàstic. I amb bigoti, això sí.

Tal vegada el millor resum del cara a cara Rajoy-Rubalcaba el va fer, involuntàriament, TV3 al seu TN migdia d'ahir, en què un oportuníssim problema tècnic va fer que les imatges i les veus dels candidats sortissin capgirades: és a dir, que quan vèiem Rubalcaba escoltàvem Rajoy, i a l'inrevés. Per descomptat, no hi havia cap diferència. Llàstima que no sortís cap pla en què veiéssim Campo Vidal sumit en un silenci total, pentinant-se el bigoti.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT