Publicitat
Publicitat

A qui prenen el pèl?

Santa aliança? Encara que ho intenti -i a fe que ho intenta- a CiU li costarà molt esvair la impressió general d'una aliança estable amb el PP. Li està costant menys convèncer l'opinió pública que aquesta aliança era l'única opció possible, per culpa de la nul·la predisposició del PSC i Esquerra. Ara bé: ajornar un anyet o dos la supressió de l'impost de successions (del poc que en quedava) tampoc era un sacrifici tan gran. Diguem, doncs, que CiU tampoc no vol tenir tractes amb res que faci pudor de tripartit; prefereix el PP com a mal menor. El centredreta català i espanyol han pactat els pressupostos, el govern de les diputacions i previsiblement el cartipàs de l'Ajuntament de Barcelona. El PP se sent tan fort que es permet demanar que s'ajorni la prohibició dels toros (cosa que no aconseguirà) i que es buidin de contingut polític les delegacions de la Generalitat a l'exterior (cosa que sembla que sí que aconseguirà, perquè entre alguns membres de CiU pesa més la rancúnia cap a en Carod que el sentit d'estat). I per reblar el clau, el mateix dia que es pacten els pressupostos, l'Alícia Sánchez Camacho es fa una foto amb l'individu anomenat Francisco Caja, de Convivència Cívica Catalana -una entitat que, com diu en Sebastià Alzamora, conté tres inexactituds en el nom-. I va l'Alícia, tota decidida, i denuncia la immersió lingüística, reclamant educació en castellà per al seu propi fill. Un gest fatxenda pensat per posar a prova la capacitat d'autocontrol dels convergents. I podria ser pitjor. Pensem que els amics de la Camacho a les Balears s'han carregat la direcció general de Política Lingüística. I el senyor Camps, que també és molt amic de la Camacho, acaba d'ajusticiar l'escola en valencià. Aquesta mena de gent és l'espatlla on ara s'arrepenja el govern dels millors.

L'esquema del 2000. A Madrid, CiU i PP festegen sense dissimular gaire, per bé que l'elàstic Duran i Lleida també festeja amb en Rubalcaba, per donar-li oxigen. El terror de CiU és que el PSOE s'enfonsi i regali a Rajoy la majoria absoluta; en aquest cas es reproduiria l'esquema de l'any 2000, quan Aznar no necessitava CiU, però Pujol sí que necessitava el PP. Si es dóna el cas, el president Mas haurà de manejar una situació complicada. I a més rebrà cada dia les oportunes trucades dels Piqué, Lara, Fainé, Rato, Godó, i Rosell de torn demanant-li que, per responsabilitat i sentit d'estat, s'entengui amb el PP i segelli d'una vegada per totes la Santa Aliança que recosirà Espanya i la traurà de la recessió. És clar que hi ha un problema, i és que Artur Mas ha promès no col·laborar amb cap govern que no accepti el pacte fiscal (que segons ens diuen -no siguem desconfiats- és una cosa semblant al concert econòmic). A més, els sobiranistes de CiU asseguren que el flirt amb el PP és fruit d'una necessitat conjuntural, però que a partir del 2013, confiant en una millor situació financera, el govern de Mas farà un gir ambiciós per poder acabar el mandat amb un bon balanç de gestió i un to nacional més pujat i esperançador. És possible, aquesta filigrana? Una de dues, diran els escèptics: o CiU intenta prendre el pèl al PP, o intenta prendre el pèl a una part molt rellevant dels seus votants.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT