Carta a Marina Rossell: La resistent
Emociona sentir com interpretes les Cançons de la resistència del teu últim disc. Himnes col·lectius, com Grandola, vila morena, Bella ciao o Lili Marleen, reconvertits en poemes íntims, dels quals sobresurt una veu neta i clara, la teva, que il·lumina el nostre costat més fosc.
Un artista segurament ja en tindria prou amb el seu talent per sortir a l’escenari. Però quan veus que hi posa l’ànima i que, amb una autoexigència gairebé malaltissa, ha tingut cura de fins a l’últim detall de cada cançó, és inevitable que passi el que va passar fa una setmana al festival BarnaSants: que ens posem drets per aplaudir-te. Vas gravar el teu primer disc el 1976, quan Franco ja havia mort, quan a la cançó d’autor li quedaven quatre dies per passar de moda. I aquí et tenim, vivint els millors anys de la teva vida musical i posant la teva veu sempre al servei dels altres.
Potser és aquesta miopia que t’ha acompanyat tota la vida, aquesta dificultat per veure amb precisió el món que t’envolta, la que t’ha permès girar la vista enrere o ampliar la mirada cap allà on els altres preferim no mirar. No oblidar els que pateixen ni els que ens han precedit. Pensar que no som ni els primers ni els últims que estarem aquí. Honorar la memòria dels que van morir a les guerres, però també la de la cantant Teresa Rebull i el seu preciós Paisatge de l’Ebre o la de Montserrat Roig, que va documentar i escriure els catalans que van patir els camps d’extermini nazis.
Quan tenies deu anys, un professor de música li va dir a la teva mare que no servies per a aquest ofici, que pagar nou pessetes al mes perquè la nena estudiés solfeig era llençar els diners. Amb setze, vas venir del Penedès a Barcelona amb una maleta i una guitarra. La teva sensibilitat i les teves pors les vas dedicar, primer, a fer d’infermera. El 1974 vas començar a fer de telonera als concerts de Lluís Llach, pràcticament sense temps de poder dir que havies cantat contra Franco.
Pertanyent a aquesta generació intermèdia, el risc era que t’haguessis quedat en terra de ningú, que fossis tota la vida la dona que un dia, a finals dels anys setanta, ens va cantar La gavina. Però, en canvi, has fet de pont entre el passat i el futur, entre Paco Ibáñez i Manel, tots dos presents al teu últim disc. Bastir una carrera coherent de 40 anys, Marina, també és una forma preciosa de resistència.
P. D. Un trident imbatible dibuixa els teus últims deu anys: recuperar els clàssics catalans, les cançons de Moustaki i ara els himnes de la resistència. Un exemple de no donar cap puntada sense fil. Un luxe viure’ls tots en un mateix espectacle.
