Publicitat
Publicitat

EN BLANC I NEGRE

La tempesta

Diu que la seva mare va sentir-lo que plorava dins d'ella, molt abans de parir-lo. Va ser un part infinit i terrible al llit de casa. La llevadora va fer el nus del melic i se'n va anar. Però aquell nadó va seguir plorant dia i nit, sempre seguit. Una tempesta que havia de durar tota la seva vida.

Va venir el metge, va dir que no sabia què tenia i li va donar penicil·lina. Després de dues setmanes encara plorava dia i nit. Va venir un altre metge: va dir que moriria, que no s'hi podia fer res i va donar-li més penicil·lina. El tercer metge va mirar-li el melic, va posar-hi un esparadrap i el nadó va aturar els plors. Però tenia el destí escrit a les mans: un vespre la mare i l'àvia eren vora el braser, cosint. El nen va decidir aixecar-se i caminar per primera vegada, va fer uns passos incerts i va caure al braser, les mans s'hi van enganxar i les brases van esborrar per sempre les línies de la vida dels seus palmells. Va passar mesos amb les mans embenades, tapades amb mitjons. Més injeccions i més i més, però ja era massa tard: aquell cos petit i adolorit s'havia convertit en el cos d'un poeta.

Albert Roig és el poeta que canta el plaer i el cos de l'amor, el mar i el seu riu. La llevadora amb presses, els metges de la penicil·lina i el foc van marcar el seu destí.

El Delta i els arrossars van canviar-li paisatge per paraules. I els seus versos són la terra aspra, els Ports, el riu de les oliveres i els canyars, les postes de Caro i el mar. Pintures, música, olors i colors daurats del nostre sud. Un nen asmàtic i malaltís i un jove que viu de massa nits. Aquesta és la vida del poeta.

Obro el seu darrer llibre, La tempesta. Diu: "Alfàbega, lliris, pollancres, tarongers, / i els ulls i la llum, tendra, / i la boca encesa del jardí viva d'abelles, / saliva i saba, fulla verda / que crema i xiscla. / Així se'm naix el teu cos, / foc i flor."

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT