24/5: El retorn de la raó d’estat

Hi ha un concepte que, sense ser esmentat, ha planat per damunt de l’actualitat política (i futbolística) de la setmana passada: el de la raó d’estat. La raó d’estat es defineix sovint com un principi superior a tots els altres principis, que quan apareix deixa en segon terme tota la resta: la llei, la raó, la justícia, la veritat... Certament, és un concepte propi de l’Ancien Régime, o dels règims autoritaris, no de les democràcies. La setmana passada, la delegada del govern a Madrid volia prohibir les estelades en el fons per raó d’estat. Una part del nacionalisme espanyol va retreure agrament al jutge haver revocat la prohibició -tota la consideració per la seva capacitat d’aguantar la pressió- precisament perquè no aplicava la raó d’estat. I, ja en la final de Copa, qui va aplicar el concepte de raó d’estat de dalt a baix va ser el realitzador del senyal televisiu, sobretot a l’inici del partit, amagant la meitat del que passava, ignorant els aficionats del Barça i construint per ocultació una ficció sobre el partit. Això és la raó d’estat: no ensenyar el que passa, sinó el que convé. (A estones vaig témer que l’àrbitre també s’apuntés a la raó d’estat, però deu ser perquè sóc una mica hooligan, en el futbol.)