28/6: “Yo soy español, español”
SEGONS CONSTATAVEN els crits a Génova i el discurs de Rajoy, el PP adjudica la seva victòria al fet nacional. I l’encerta en el diagnòstic, tenint present que el nacionalisme espanyol modern es construeix en contraposició al catalanisme (i a l’inrevés). Aquí es va produir l’únic moviment significatiu en unes eleccions que han respost a la lògica de tots els resultats des de la Transició: una Espanya dividida en dos blocs molt estables, en què el bloc d’esquerres només guanya el de dretes quan aconsegueix participacions molt altes i es concentra en una sola opció. I el centre? A Espanya el centrisme no existeix, no és un espai, sinó una muralla entre els dos blocs, molt prima però molt alta. Ciutadans vol ser percebut com un partit centrista i liberal, però els seus votants el volen un partit nacionalista i de dretes. Com el PP, però amb l’avantatge de mantenir la bandera espanyola en terra d’infidels. Per molt que s’apropiés de la roja, Rivera va fer un parell de gestos centristes per camuflatge o per convicció -pactar amb el PSOE i criticar tímidament Fernández Díaz- que una part dels seus votants han percebut com una traïció. I han tornat a votar PP. Un error estratègic clàssic en la política: creure’s la seva pròpia propaganda.
