Publicitat
Publicitat

Digues què t’emociona i et diré com ets / Però de debò creu que pot tornar?

Digues què t’emociona i et diré com ets

A casa, per als que no som de missa del gall, ens hem inventat un succedani espiritual per demà a la nit. El joc, que no cal que hi jugui tota la família, consisteix a enumerar moments que ens hagin emocionat durant aquest any al qual aviat cantarem les absoltes. Quan sigui el meu torn, esmentaré la pel·lícula Youth del Sorrentino, un parell d’articles del Carles Capdevila publicats a l’ARA, la visita a la casa d’Anna Frank, la Míriam Iscla fent de Politkóvskaia al Lliure de Gràcia, el Catalunya Experience sobre la Batalla de l’Ebre, la jugada de Messi contra l’Espanyol a càmera superlenta, el tercer acte de La Bohème al Liceu, un passeig per la muralla de Girona o el discurs de Kate Winslet en recollir un premi Bafta i recordar-se del professor de teatre que, als catorze anys, li va dir que només podria fer papers de noia grossa. “ Look at me now”.

M’ha emocionat el discurs de Lluís Llach en defensa de Forcadell

M’ha emocionat contemplar com sortia el sol d’estiu per darrere de les Medes, el desconsol d’una noia a l’enterrament del seu avi, que m’encarreguin gravar un vídeo pels 70 anys del Josep Carreras, el paper del Pol López a l’ Estrany incident del gos a mitjanit, el minut de silenci pel Johan Cruyff, el discurs de Michelle Obama dedicat a Trump sobre el maltractament a les dones, el Sense ficció del Jo també vull sexe, veure com una nena de deu anys es posa al piano per aprendre a tocar Hallelujah l’endemà de la mort de Leonard Cohen, o conèixer un home, a la Biblioteca de Mollet, que està inscrit en un curs de català per a adults i que em confessa que Algú com tu és el primer llibre que ha llegit en trenta anys. M’ha emocionat, per tancar l’any, el discurs de Lluís Llach en defensa de Forcadell i de la llibertat. Sempre he pensat -ep, que ningú no s’enfadi- que parla millor que canta.

Però de debò creu que pot tornar?

José María Aznar, de sempre, ha anat a la seva. I per això ha arribat on ha arribat. A manar, a viure vuit anys a la Moncloa, a fer-se una foto amb els més poderosos i creure, a les Açores, que era tan important com ells. De fet, si Bush posava els peus damunt la taula, Aznar també els hi fotia i es vanava de córrer deu quilòmetres en cinc minuts vint. Després d’expressions de megalomania com aquestes, no ens ha de sorprendre que fos l’autor de frases com “ Yo sólo confío en mí mismo” o, una d’encara més modesta, “ Yo soy el milagro”. Amb aquestes ínfules, i veient que el PP diu ara que obre l’operació diàleg amb Catalunya i que la Soraya, a bona hora, renega amb la boca petita dels quatre milions de signatures que van recollir pel carrer contra l’Estatut del 2006, no ens estranya que Aznar abandoni la presidència d’honor dels populars.

A Aznar el PP li sembla massa moderat, i ha vist que les idees d’extrema dreta de Trump tenen molta requesta

Li cal desmarcar-se de tanta tebior i de tanta mediocritat perquè, pel que diuen els analistes que hi toquen, es podria estar preparant per crear un nou partit. Rajoy li sembla massa tou i el PP massa moderat, i ha vist que les idees d’extrema dreta de Trump tenen molta requesta. Res de nou per a algú que va votar en contra de la Constitució. Ara bé. De debò creu que pot tornar, esquitxat com està? Francisco Correa, el principal acusat de la trama Gürtel, ha desvelat que el govern d’Aznar va arreglar grans contractes d’obres de l’AVE a canvi de comissions. Abans que la filla d’Aznar i Alejandro Agag fugissin a viure a Londres, a Madrid hi circulava aquell acudit sobre la relació entre Aznar i el seu gendre, amb regust de nepotisme, que deia “ Agag su voluntad, así en la tierra como en el cielo”. José María Aznar té les sabates massa enfangades per poder tornar. Per això, no cal patir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT