Publicitat
Publicitat

Alumnes radicalitzats

En aquells casos en què els pares o l’entorn no són els adequats, nosaltres, els professors, difícilment ho podrem aturar més enllà de la seva vida d’estudiants

Vaig treballar en un institut on el 80% dels alumnes eren d’origen marroquí, molts d’ells amazics. Es tracta d’un centre de màxima complexitat, i per tant és un cas extrem i no generalitzable, però serveix per entendre les problemàtiques que sovint afronta aquesta comunitat. La llengua que sonava més a les aules no era ni el català ni el castellà. Les noies seguien un rol i els nois un altre. Tots eren pobres o molt pobres i sobrevivien com bonament podien. L’institut, en aquest sentit, era un petit oasi. El que hi havia en sortir per la porta, sovint baralles entre alumnes o entre pares, als professors se’ns escapava de les mans. La majoria dels alumnes marroquins que he tingut eren -i segueixen sent- persones fantàstiques. Evidentment que entre ells i nosaltres hi ha una petita barrera cultural, però gairebé sempre m’hi he pogut entendre. Quan faig les meves tasques de tutor parlo amb ells amb més profunditat, deixo de ser el professor de català, i no puc evitar disfressar-me d’educador i fomentar valors com el respecte i la convivència. Amb les noies insisteixo que s’han de fer valer, que trobin la seva independència vital, més enllà de la parella que un dia tinguin, però sé que, en molts casos, el que els diguin els seus pares serà força diferent i determinant.

Molts nois flirtegen amb el radicalisme perquè no volen adaptar-se a la vida d'aquí, o no en són capaços

He vist puntes de radicalització en alguns dels meus alumnes. Fins i tot havia tingut el fill d’un imam detingut per fer sermons en què defensava el maltractament a les dones. Recordo que, en una sortida, vam passar per davant d’una botiga que venia roba interior de dona i que aquest noi va agafar els catàlegs i els va estripar tots. Un parell de professors ens hi vam acostar i ell es va mostrar agressiu i desagradable. També uns quants que, amb nul·les possibilitats de treure’s l’ESO, em confessaven que a les tardes anaven a robar a botigues que ells coneixien i que mai els enxampaven. Això no ho feien només els nois marroquins, evidentment, però tots els que s’hi afeccionaven, per divertiment o per necessitat, s’allunyaven cada vegada més de la societat i d’un futur pròsper. Després venia la policia a l’institut i ens mostraven imatges dels nois fent de les seves en uns grans magatzems perquè els identifiquéssim. Jo els recordava als alumnes que allò no duia enlloc, i ells em contestaven alguna barbaritat amb un somriure als llavis que preferia oblidar, suposo que per impotència. Moltes noies marroquines són excel·lents estudiants, però aconseguim que molt poques cursin el batxillerat. Se’ns escapen bons alumnes que haurien pogut tenir un futur millor, almenys laboral. Moltes vegades la comunicació amb les famílies és molt dificultosa o inexistent. Sovint necessitem l’ajuda d’una intèrpret per poder-nos entendre. Moltes mares no comprenen ni el castellà, cosa que em fa pensar en com d’aïllades estan aquestes dones.

Per diverses raons, molts nois flirtegen amb el radicalisme perquè no volen adaptar-se a la vida que se’ls proposa aquí, o no en són capaços. Vaig viure el cas d’uns alumnes de primer de l’ESO que van desaparèixer un divendres i durant el cap de setmana no van passar per casa. El dilluns em va trucar una de les mares per demanar-nos ajuda. Vam intentar reconstruir tota la informació que vam poder a través de les xarxes socials, fins que dos dies després la policia els va trobar a Perpinyà, on uns homes els havien ofert, suposadament, més oportunitats que aquí. Tret de casos concrets, la majoria tindran un futur difícil i hauran de lluitar contra els estigmes i els tòpics. Potser per això, fa uns anys vaig escriure una novel·la juvenil que recollia moltes de les coses que he viscut com a docent. A El mediador vaig reprendre el mite de Mar i cel de Guimerà i vaig tornar a plantejar si avui acceptaríem l’amor del Saïd amb la Blanca. El Saïd és una barreja d’energia desbocada i voluntat de rebel·lia contra un sistema que considera injust amb les persones que són com ell. Vaig buscar un final que fos obert, però també esperançador. En aquest sentit, són molt interessants els debats que es generen als instituts quan m’hi conviden per parlar-ne. Per sort, hi trobo molta comprensió i voluntat de pau. Perquè els instituts són llocs de pau. Sovint hi ha bufes i crits, però després sempre es raona i se’n treuen lliçons útils per a la vida. Nosaltres tenim les eines que tenim, que sempre seran poques, però el perill és fora. En poc temps es pot perdre tota la nostra feina. En aquells casos en què els pares o l’entorn no són els adequats, nosaltres difícilment ho podrem aturar més enllà de la seva vida d’estudiants. És per això que quan veus les seves cares a les portades de tots els diaris et queda aquella sensació que podrien haver estat alumnes teus. I que no hi vas poder fer prou.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT