Carol

En el cinema de Todd Haynes, l’estil acostuma a erigir-se en la substància del discurs. El seu insistent estudi dels condicionants socials que delimiten l’existència dels seus personatges acostuma a presentar-se encriptat sota homenatges nostàlgics i reflexius al cinema d’altres períodes (el melodrama clàssic a Lluny del cel, la modernitat europea dels anys 60 a I’m not there ). Tanmateix, a Carol, Haynes reprimeix per una vegada els seus impulsos postmoderns i es concentra a posar en escena, de manera elegant i delicada, l’afer de dues dones que s’intenten estimar lliurement al Nova York de principis dels anys 50. L’ombra de Breu encontre de David Lean plana sobre l’estructura del film però mai distreu l’espectador de la simfonia de mirades i gestos que conformen l’essència d’aquesta meditació sobre el desig, la seva forma i el seu preu. Un estudi sobre la passió que troba en la fredor natural de Cate Blanchett i Rooney Mara el receptacle perfecte per a una trepidant odissea romàntica: ara continguda, ara desfermada, sempre sublim. |