Buscant la llum i el color

BarcelonaEn Comú Podem han muntat la seu a l’Estació del Nord, però hi entro per la porta equivocada i em trobo amb les botigues de bagatel·les, un home i una dona sobrealimentats que seuen a les cadires de massatges (sofàs lletjos, negres) i el clàssic borratxo d’estació. Als altaveus sona Never be the same. Una veu femenina anuncia un autobús a Cadaqués.

Arribo al lloc. No hi ha ningú a la taula de les acreditacions, però sense acreditació em deixen passar sense cap problema. Cua per comprar entrepans, caipirinhes i cerveses artesanes. Al cartell que anuncia els preus i les modalitats dels entrepans hi llegeixo “Llom «embutxat»”, així, entre cometes. I a continuació, entre parèntesis: (“embotit”). Em trobo un amic d’abans, de la nit. Té una empresa que es diu Black Audio i em diu que sonoritza l’acte d’avui. “És una bogeria fer un míting -em diu-. És molt més bèstia que un concert”. M’explica que per a cada míting s’ha de portar un camió amb les cadires, un amb les tarimes, les llums... I que si en un concert falla el micro no passa res, però que si falla en un míting la sensació és que l’acte no ha anat bé. “Això d’avui pot costar 5.000 euros”, em diu. Se m’acosta un senyor, de nom Antonio Castán, i em saluda. Em pregunta si avui no cremaré cap Constitució. Li dic que segur que guanyen i somriu. “El PP ens convida a apear-nos d’aquest país”, fa. “¿I això vol dir que voldríeu la independència?”, li pregunto. “Sí, però una independència més social”, em respon. I m’explica que abans de votar Podem havia votat Esquerra Unida.

Entre la gent que es mira la pantalla gegant amb el programa especial de TV3, un noi fa onejar una bandera vermella, i això fa que tots els periodistes presents al lloc li facin preguntes per a les cròniques -com aquesta- de color. Ell explica un cop i un altre la mateixa història: la bandera és de l’any 77, de quan es va legalitzar el Partit Comunista. Es diu Guillem. Té cua de periodistes, de fotògrafs...