Publicitat
Publicitat

PROCÉS SOBIRANISTA

L’últim “Escolta, Espanya”?

Els experts creuen que el president Puigdemont no farà cap nova oferta a l’Estat

La conferència que el president del Govern, Carles Puigdemont, el vicepresident, Oriol Junqueras, i el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, faran aquest dilluns a Madrid està cridada a convertir-se en l’última proposta que fa Catalunya a l’Estat per asseure’s a negociar. Una petició que, en cas de ser rebutjada com és de preveure, obligarà la Generalitat a posar en marxa la via unilateral després de l’enèsim cop de porta de Madrid a les reivindicacions catalanes. Gairebé 120 anys després de l’“Escolta, Espanya” de Joan Maragall, la voluntat d’arribar a una entesa amb l’Estat ha topat amb un mur infranquejable que ha fet inviable una sortida negociada a l’atzucac polític que viu Catalunya.

Els experts consultats per l’ARA no creuen que dilluns el president canviï el guió que ha seguit fins ara i s’avingui a oferir una nova via negociadora. Ho apunta l’historiador J.B. Culla, que deixa clar que “no té gaire marge de maniobra per introduir propostes imaginatives, ja que els interlocutors s’oposen de totes totes al referèdum, per tant, dirà el que està al guió, que és previsible”. La coalició de JxSí, a parer seu, tampoc hi ajuda: “Si fos el líder d’un moviment independentista compacte podria fer volar la imaginació, però no té llibertat de moviments per fer una jugada audaç, el discurs estarà mil·limètricament pactat amb Esquerra”.

El filòsof Josep Ramoneda tampoc augura noves ofertes del president: “No m’imagino que una sortida del guió pugui tenir una acollida positiva perquè l’Estat no està disposat a entrar en el joc, encara que Puigdemont plantegi canvis en la pregunta o el percentatge de participació”. La sociòloga Marina Subirats també veu molt difícil que el Govern proposi canvis en els tempos del procés: “El govern espanyol és impermeable i s’ha proposat no cedir gens perquè semblaria una concessió de cara als seus votants, així que l’únic que acceptarà és que s’aparqui el referèndum”. En aquest sentit, Subirats anota que la conferència és “un últim intent de Catalunya que es pot vaticinar que serà fallit perquè l’interlocutor no vol escoltar”.

Davant d’aquest escenari, Subirats no amaga els recels que pot provocar la via unilateral del Govern: “El que em sorprèn és que vulguin convocar un referèndum que tindrà un preu molt elevat i poc rèdit, ja que serà repetir el 9-N i no servirà per fer un recompte efectiu perquè molts partidaris del no no acudiran a les urnes”.

Des de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut, que prèviament havia estat referendat pel poble de Catalunya, fins al recurs contra la resolució del Parlament que aprova la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, l’Estat s’ha oposat a qualsevol demanda del Govern i del Parlament. El referèndum pactat s’ha reclamat fins a una vintena de vegades.

Fracàs de la via estatuària

La reiterada negativa del govern espanyol a negociar amb Puigdemont el referèndum no deixa de ser l’últim episodi d’una història de desencontres que ja van patir els seus antecessors en el càrrec. La sentència de l’Estatut del TC va suposar l’estocada definitiva per als suports que rebien els federalistes catalans que, com Pasqual Maragall, encara confiaven a assolir més quotes d’autogovern per mitjà d’una reforma estatuària. I més quan José Luis Rodríguez Zapatero, cap de l’oposició, va prometre donar suport a l’Estatut que aprovés el poble i, un cop a l’executiu espanyol, “va passar-hi el ribot”, com deia amb orgull l’històric socialista Alfonso Guerra. Des de la Transició, la reforma de l’Estatut era l’esperança que tenia la classe dirigent catalana per acostar el país a la sobirania, superant el peix al cove de l’època Pujol.

La sensació de desencís ja la va subratllar el president José Montilla, que va rellevar en el càrrec el defenestrat i molest Maragall. Arran de la crisi de les infraestructures, Montilla va alertar que “les conseqüències de la desafecció dels catalans envers Espanya podrien ser irreversibles”. No anava mal encaminat. La massiva manifestació que va organitzar la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) l’1 de desembre del 2007 per exigir el traspàs de transports i infraestructures a la Generalitat va superar la que havia organitzat l’entitat l’any anterior per defensar el dret a decidir.

Posteriorment, el rebuig del PP al pacte fiscal durant la presidència d’Artur Mas va abocar CiU a apostar per la independència, en un camí que ha mantingut ara Puigdemont, sense que l’Estat hagi volgut seure a negociar. L’economista Anton Costas dubta que qualsevol nova proposta del Govern pugui tenir recorregut: “Veig molt difícil que, introduint alguna variació, Rajoy canviï la seva postura. A hores d’ara, les possibilitat de trencar les dinàmiques són complicades”. Costas sentencia: “Ens aboquem a un referèndum que serà anul·lat de manera immediata pel TC i a la convocatòria d’eleccions, una nova partida”. L’“Escolta, Espanya” encara espera resposta.

Més continguts de