Ningú guanya, tothom perd
És possible fer algunes constatacions d’urgència. La primera, al tancament d’aquestes ratlles, prou evident, és que ningú guanya i que tothom perd.
En primer lloc, cal dir que no pot fer-se cap lectura respecte al posicionament independentista de la ciutadania de Catalunya. Dues forces independentistes s’hi presentaven, però el vot independentista no s’ha mobilitzat: la CUP, que va obtenir més de tres-cents mil vots el 27-S, no s’hi presentava ni demanava el vot per a cap formació. Del milió sis-cents mil vots que Junts pel Sí va aconseguir el 27-S n’hi va haver uns quatre-cents mil que el 20-D ja no es van mobilitzar, i el mateix ha passat ara amb una quantitat semblant, però no perquè el posicionament a favor de la independència hagi mudat o s’hagi revertit, sinó perquè una part important de la ciutadania ja sent les eleccions generals de l’estat espanyol com si fossin en un estat estranger en el qual no s’hi ha d’anar a fer res.
En segon lloc, cal constatar que a una part important de l’electorat espanyol, que està per sobre del 30%, amb més de set milions de votants, li és indiferent que el Partit Popular sigui un dels partits més corruptes d’Europa, que estigui reduint perillosament les llibertats i els drets socials bàsics, que no sigui capaç de fer front a l’atur o que estigui ensorrant l’ensenyament i la sanitat. D’altra banda, que no només no hagin tingut càstig sinó premi les escandaloses revelacions referents a les pràctiques del ministre de l’Interior en la mobilització d’instàncies policials i judicials de l’Estat contra l’independentisme català és, com a mínim, preocupant. I que, a més, el segon partit en vots i escons sigui el PSOE, que a Andalusia està més que seriosament acusat de corrupció institucional, només il·lustra sobre la laxitud moral de la ciutadania espanyola, la pàtria històrica de la picaresca.
En tercer lloc, el parlamentarisme espanyol torna a abocar-se a una situació impossible, un carreró sense sortida, fruit no només de la conjuntura dels resultats electorals, sinó d’una incapacitat constitutiva per regenerar el sistema i per resoldre els preocupants dèficits democràtics en comparació amb els països de l’entorn sociopolític. Guanya el PP però no podrà formar govern, ni amb Ciutadans, que no hi arriba, ni amb el PSOE, pacte del tot impossible, ni amb l’abstenció del PSOE, que a hores d’ara és inimaginable, per molta pressió que facin les empreses de l’Íbex-35. La suma, difícil, però no impossible, del PSOE i Units Podem no arriba a la majoria suficient, fracàs compartit i responsabilitat conjunta de les dues forces. L’escenari es resumeix així: majoria guanyadora en favor de l’ statu quo que no podrà formar govern; majoria reformista que podria formar govern però que no podrà fer-ho perquè les reformes apunten en direccions contràries.
Finalment: que En Comú Podem hagi guanyat les eleccions a Catalunya és només un miratge. La suma d’ERC i CDC, candidatura conjunta al Parlament del 27-S, que aplega les dues forces explícitament independentistes, continua sent el bloc més votat i amb més representació a les Corts espanyoles.
XAVIER ANTICH
