EL TRIOMF DEL PP
Política 02/07/2016

Rajoy: retrat d’un supervivent

Tres lliçons sobre Rajoy: no donar-lo mai per mort, no demanar el seu cap i desistir de guanyar-lo a l’esprint

Cristina De La Hoz
5 min
L'accident d'helicòpter que Rajoy va patir el 2005

Lliçó 1 del primer curs de ‘marianisme’: Mai se l’ha de donar per mort.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Ho va demostrar el 26-J. Quan els seus crítics -és a dir, José María Aznar- ja havien desembeinat els punyals, el polític gallec es va reforçar amb un resultat en el qual pocs -a part d’ell- confiaven. Malgrat el més que aparent estat de xoc amb què va pronunciar un embolicat discurs al balcó de la seu de Génova, des d’un mes abans acariciava la possibilitat d’obtenir uns 135 escons. Va aconseguir-ne dos més. La festa va ser de tal envergadura que la nit electoral va acabar en un bar de copes fins que el local va tancar. Rajoy és l’antilíder. El veí del davant. L’home que presumeix del seu origen provincià, de gustos senzills, feliç amb un bon partit futbol. Però també és el resilient, el resistent, el que s’ha desempallegat dels seus principals adversaris polítics sense moure ni una cella, el que ha abordat, i solucionat, no poques crisis des que va iniciar-se en política i un home a qui li molesta profundament que el vegin com un diletant que treballa poc. També és el que desespera a tothom en la gestió dels tempos, el que deixa que els assumptes de partit morin de mort natural o per inanició -encertant-la no poques vegades-, el que veu en els periodistes éssers molestos sense acabar d’entendre la importància de la premsa en la creació d’estats d’opinió.

I no només això. També és l’home afable en el tracte directe, divertit i amb una ironia que pot ser molt feridora i despectiva, el parlamentari àgil, moltes vegades brillant, que té ben poc a veure amb aquest polític de mítings que s’embolica en parlar dels alcaldes i els veïns o dels espanyols que viuen a Espanya.

Home de grups i equips petits, gairebé endogàmics, gelós de la seva intimitat, amb una dona encara més discreta que ell. Desconfiat i caut. És tot això barrejat, polièdric, possiblement l’inquilí de la Moncloa més hermètic. “La seva mà esquerra no sap el que fa la dreta”, admetia el mateix Fernández Díaz en les converses filtrades a Público. El que molt probablement tornarà a ser president del govern espanyol aborda la que seria la seva última legislatura amb el currículum polític més gruixut del país. Ho ha sigut gairebé tot. Regidor, president de Diputació, conselleiro, ministre diverses vegades, vicepresident primer i president del govern, a més de molts càrrecs orgànics en el seu partit, on va començar a militar un llunyà 1978. Un apunt: va triar AP perquè a la UCD de Pontevedra hi havia moltes restes del Movimento.

Una barreja d’habilitat i savoir faire polític, capacitat negociadora, sort i padrinatge el van acabar ascendint molts anys després al lideratge dels populars espanyols. Si bé es va convertir en el successor d’Aznar davant de dos ambiciosos aspirants, Rodrigo Rato i Jaime Mayor Oreja, va tenir la mala estrella d’arribar al govern espanyol el 2011 per enfrontar-se a una de les pitjors crisis econòmiques que ha travessat Espanya en dècades.

La seva història política està minada de dificultats. Les primeres, amb Manuel Fraga en una organització gallega sempre convulsa. Mai va ser un home de Fraga i es va posicionar en contra d’ell, i a favor d’Antonio Hernández Mancha, al congrés popular del 1986. És d’aquella època que dura la seva amistat amb Jorge Fernández Díaz, tal com el ministre recordava en les seves controvertides converses amb Daniel de Alfonso, ja exresponsable de l’Oficina Antifrau de Catalunya. La conspiració dels tartufescos contra Fraga la va capitanejar el llavors secretari general del PP, Jorge Vestrynge, avui ideòleg de Podem.

A Rajoy l’avalen Pío Cabanillas pare i José Manuel Romay Beccaría. I és a través del primer que entra en contacte amb Aznar, que el 1990 el nomena vicesecretari d’acció electoral i formació del partit. Un dels seus primers encàrrecs és desactivar la dissidència interna al PP, personificada en dirigents com Miguel Herrero i Fernando Suárez. De llavors ençà, aquest “pota negra” popular no ha sigut aliè al que passa a Génova. La crisi dels papers de Bárcenas és la qüestió que més l’ha desgastat en el vessant polític i en el personal. L’SMS “Luis, sé fuerte ” el perseguirà tota la vida. Ell, que desitja que el recordin fonamentalment com un tipus honest, carrega amb l’acusació d’un tresorer contra el qual va actuar tard i malament, al marge de la sospita d’haver cobrat en B, inculpació mil vegades negada. La corrupció, una part heretada i una altra de coetània, és la principal taca d’una trajectòria que pretenia ser impecable. És el seu punt feble, al qual s’aferra Albert Rivera per reclamar que faci un pas enrere.

Lliçó 2: Com més demanin el seu cap, menys pensarà a cedir-lo.

El 2008, després de perdre per segona vegada davant de Rodríguez Zapatero, aconsegueix el suport de les principals organitzacions del seu partit i el de la seva dona, que li deixa anar un “Ara no te’n pots anar” després d’una escena a la balconada de Génova especialment dolorosa per a ell. S’enfronta a Aznar i a Esperanza Aguirre. Els manté el pols. Resultaria estrany que després d’haver aconseguit arribar fins aquí cedís a la pretensió de Rivera, per molt que depengui d’ell per governar. Rodrigo Rato, Jaime Mayor Oreja, Francisco Álvarez-Cascos, Ángel Acebes, Eduardo Zaplana, Francisco Camps, María San Gil i Alberto Ruiz-Gallardón són alguns dels cadàvers polítics “exquisits” que ha anat sembrant pel camí. Mai ha sigut amic de crear una gran cort al seu voltant. Fernández Díaz, Ana Pastor, José Manuel García Margallo, Javier Arenas i els cònjuges formen part del seu nucli reduït d’amistats, que s’acaba de completar amb amics de Pontevedra. Li costa Déu i ajuda nomenar equips i al PP comencen a haver-hi apostes sobre la més que possible continuïtat de molts dels actuals ministres i dirigents del partit.

Els Rajoy són un clan. Hi ha un fort sentiment de pertinença i de protecció mútua. Els germans del president, Mercedes i Enrique -Luis va morir el 2014-, també registradors de la propietat, són fixos a la seu de Génova les nits electorals. Opositors i conservadors creen, juntament amb Viri, un “cordó sanitari” al seu voltant.

Lliçó 3: És un caminador de fons que guanya les ‘llebres’.

Hi ha un mem mil vegades repetit de Rajoy avançant el jamaicà Usain Bolt en una prova de 100 metres llisos. Fins i tot en aquestes eleccions espanyoles, al partit van utilitzar aquestes caminades matineres com a missatge de campanya. Ni tan sols a Hollywood, on va acudir al lliurament dels Oscars del 1999 i el 2000, va aparcar la seva rutina esportiva, que practica amb una voluntat de ferro. I aquesta és la filosofia que pretén aplicar per ser investit de nou president del govern espanyol: avançar els que tenen massa pressa.

stats