Publicitat
Publicitat

EUSKADI BUSCA LA PAU

La fi de la violència facilita que alguns reclusos busquin el perdó de les víctimes

"Vaig acceptar les disculpes i li vaig dir que era valent"

El dia en què ETA va matar el seu pare, l'any 1980, plovia, explica Iñaki García Arrizabalaga. El seu pare s'havia ofert per portar-lo en cotxe a la universitat però ell havia preferit anar-hi en bicicleta. Fins i tot ara, 30 anys després, es pregunta què hauria passat si hagués entrat en aquell cotxe. Hauria aparegut també en una clariana de bosc, amb els braços emmanillats al tronc d'un arbre i amb una bala al cap? O la seva presència hauria dissuadit els terroristes? Els assassins van mirar als ulls al seu pare abans de matar-lo? Van poder dormir aquella nit? Aquestes són només algunes de les preguntes que han preocupat García Arrizabalaga durant la major part de la seva vida adulta. I així, quan l'any passat va rebre una trucada que li donava l'oportunitat de tenir una trobada amb un terrorista penedit -tot i que no era l'home que va matar el seu pare-, va acceptar la cita. Tenia l'oportunitat de parlar amb algú que potser tenia algunes de les respostes que anhelava i que volia oferir-li una disculpa.

Els dos homes van parlar durant més de dues hores i mitja, durant les quals Garcia Arrizabalaga va esbrinar que era difícil mirar algú als ulls i disparar-li. El terrorista va reconèixer que, en una ocasió, va ser aquella mirada la que va salvar la vida d'algú. El familiar de la víctima també va descobrir que els membres d'ETA no acostumaven a saber res dels seus objectius, només rebien fotografies i indicacions de l'hora que havien de matar. El primer cop va ser difícil. Però després matar es va convertir en una rutina, li va explicar el pres. Per García Arrizabalaga, el moment més emotiu va ser quan el reclús, ara en un programa de reinserció, li va demanar perdó. Assegura que va veure un home profundament penedit del que havia fet. "Va ser terrible per a mi", confessa. "Vaig dir que acceptava les disculpes. Però li vaig dir que havia de parlar amb les famílies a les quals havia fet mal, i li vaig dir que era valent". Els dos homes segueixen mantenint el contacte i s'han trobat diverses vegades des d'aleshores.

L'any passat es van produir una dotzena de trobades semblants. Al començament es van mantenir en secret, però més endavant les reunions entre presos i víctimes han esdevingut notícia i han acabat formant part d'un intens debat al voltant de la idoneïtat d'una segona oportunitat per als exmembres d'ETA. L'any passat l'organització va declarar un cessament permanent i verificable internacionalment de l'activitat armada. Tot i així, hi ha qui tem que aquest tipus de trobades formin part d'un cínic intent d'aconseguir l'indult per als presos d'ETA. En aquest sentit, des de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) es critica que aquesta situació no s'hagi donat fins ara.

"Com vas arribar fins aquí?"

Una altra de les trobades la va protagonitzar Iñaki Rekarte, un pres d'ETA de 42 anys que va ser condemnat a 203 anys per actes de terrorisme i que ha passat gairebé la meitat de la seva vida a presó.

Rekarte explica el pànic que sentia a mesura que la trobada amb la vídua d'una víctima s'acostava. "Estava mort de por", explica. "Com la saludo? Seria una ofensa fer-li dos petons en aquestes circumstàncies?" L'exmembre d'ETA confessa que no esperava el perdó, que semblava una idea gairebé frívola. "No és com si tinguessis una discussió amb el veí", explica. Finalment, la dona li va oferir la galta i li va fer dos petons. Van parlar durant hores. Ella li va explicar com trobava a faltar el seu marit i va preguntar-li si un assassí podia aixecar-se al matí amb la consciència tranquil·la. Rekarte li va explicar que tenia els actes de violència que havia comès molt clars a la ment, però que els detalls sobre què va menjar o on va dormir abans o després eren borrosos. Per a ell, el moment més dur va ser al final de la conversa, quan aquella dona gran va quedar-se al seu costat i li va posar la mà a l'espatlla. "Fill meu", va dir. "Com vas arribar fins aquí?"

Fins i tot ara, diu Rekarte, té dificultats per respondre a aquesta pregunta. Pensa que un fet que va viure durant la infància, als anys vuitanta, hi té molt a veure. Era el moment en què ETA va cometre alguns dels atemptats més brutals. Hi va haver moltes detencions, incloent-hi la del seu pare, que va ser torturat per la policia espanyola."Com pots explicar el que penses quan tens 19 anys?", es pregunta ara. "En saps molt poc", afegeix.

Rekarte actualment pot abandonar la presó durant el dia, s'ha casat i té un fill. Assegura que vol, si més no, "fer alguna cosa bona" per la seva família.

Més continguts de