BarcelonaDes que va ser nomenada fiscal en cap de Barcelona ara fa quatre anys i mig, Ana María Magaldi (Girona, 1953) ha dirigit amb mà de ferro la fiscalia provincial. El seu entorn la defineix com una professional rigorosa i persistent, que ha intentat fer visible que tota la plantilla de fiscals de la província actuava en una direcció, com si fossin un de sol, sense distorsions ni personalismes, alhora que també amb un marcat perfil propi.
Però, sobretot, Magaldi ha fet una defensa sense fissures de tots els membres de la fiscalia davant de qualsevol atac. Ja ho va fer en la presa de possessió, el desembre del 2012, quan a dos fiscals d’Anticorrupció de la capital catalana, Emilio Sánchez Ulled -el mateix que ha dirigit l’acusació pel 9-N- i Fernando Bermejo, els van ploure les crítiques des de determinats sectors de Madrid per negar-se a ampliar la investigació del cas del Palau de la Música. Havien rebut la visita de dos policies que els van intentar col·locar una informació d’origen dubtós. La que després es convertiria en l’esborrany fantasma que va sacsejar les eleccions catalanes d’aquell any.
Magaldi -que forma part de la conservadora Associació de Fiscals i acumula més de tres dècades de trajectòria- s’autodefineix com una fiscal “de trinxera”. Tot i que més d’un ha vist en el seu clar posicionament en el cas del 9-N -l’assumpte que ha centrat les seves dues úniques compareixences públiques- un intent d’escalar posicions fins a la Fiscalia Superior de Catalunya, l’actual fiscal en cap barcelonina ho nega. “No ho he demanat mai i ho hauria pogut fer”, deia ahir davant dels mitjans, i assegurava que la seva voluntat era continuar “on es treballa de veritat”, és a dir, liderant els fiscals barcelonins.
