Publicitat
Publicitat

Carta a Manuel Fraga: amb l'escó posat

Article que Albert Om va publicar a la contraportada de l'ARA el dissabte 17 de setembre. El reeditem amb motiu de la mort del polític

El dia que vostè no hi sigui, els seus néts llegiran necrològiques diverses sobre la seva figura. No m'agradaria que l'única imatge que tinguessin del seu passat franquista fos un bany folklòric a Palomares. No pot ser que de vostè en quedi la caricatura i no la memòria.

M'imagino que no ho deu estar passant bé. La seva delicada salut l'ha obligat a retirar-se de la vida política, després de 60 anys ocupant càrrecs públics. I vostè deu ser d'aquells a qui hauria agradat morir amb l'escó posat. No haver de mostrar mai cap símptoma de feblesa. La veu, per exemple. Ha passat de tenir aquell doll de paraules estrident i atropellat a un filet de veu agut i incomprensible, que cada vegada s'assembla més al dels últims dies de Franco. Li torna per la boca aquell passat que no vol recordar.

Com que els que tenim menys de 50 anys no el vam veure de ministre franquista, sembla com si vostè hagués nascut amb la Transició. Com si les aigües de Palomares s'haguessin empassat aquella etapa fosca. Li diuen pare de la Constitució. I és veritat. Però també va ser marit del franquisme i mai se n'ha acabat de separar. Les últimes declaracions que li he trobat són del 2008: "Franco no va ser mai un criminal. Va ser sever, això sí".

Passa una cosa curiosa amb tot l'exercici de memòria històrica dels últims temps: que ens hem saltat els quaranta anys de dictadura i hem anat a parar directament a la Guerra Civil, en què les responsabilitats són una mica més compartides. El resultat és que hi ha més gent que li recorda Paracuellos a Carrillo que no pas el passat franquista a Fraga. Ara que vostè està tan vellet i va amb cadira de rodes, la temptació és callar i no amargar-li l'última etapa de la seva vida. Però hi ha persones que no saben què és ser àvies per culpa d'idees com les seves. És per ells que convé parlar i combatre aquella cançoneta que hem sentit sempre, que si en aquella època volies fer política, no tenies alternativa. I tant que en tenies! No fer-ne. O posar-te al costat dels que combatien el règim i ho acabaven pagant amb l'exili, amb la presó o amb la vida.

Amb vostè se'n va l'últim home que havia tingut càrrecs a la dictadura, a la Transició i a la democràcia. I se'n va sense que els ciutadans l'haguem jutjat. Pot fer-ho vostè mateix. Diuen que a la recta final de la vida tots fem examen de consciència.

Les paròdies que han fet de vostè també han ajudat a fer que s'oblidés el seu passat. Mentre se'n reien de la veu, del caminar o del seu cap gros, la seva ideologia s'anava difuminant cada vegada més.

La paròdia es menjava la memòria.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT