Publicitat
Publicitat

COMUNICACIÓ POLÍTICA

Una partida d’escacs amb discursos antagònics

Experts en comunicació analitzen les intervencions al Parlament i al Congrés de Puigdemont i Rajoy

Dimarts a la tarda, vuit de cada deu espectadors que miraven la televisió a Catalunya estaven seguint el discurs de Carles Puigdemont al Parlament en què va declarar la independència per acte seguit suspendre-la i fer una crida al diàleg amb l’Estat. La intervenció del president espanyol, Mariano Rajoy, l’endemà al Congrés no va tenir una quota de pantalla tan rellevant, però el cert és que les seves paraules han centrat l’actualitat d’aquesta setmana. És una partida d’escacs amb dos discursos antagònics. La càrrega política de les intervencions, el context d’excepcionalitat i la transcendència dels missatges han provocat que les aparicions dels polítics siguin analitzades al detall. Què tenen en comú Rajoy i Puigdemont quan comuniquen? Què ens diuen els seus discursos? I els seus gestos?

A nivell general, els experts consultats per l’ARA troben poquíssimes coincidències entre els dos líders. “Tots dos es mouen entre la grisor i la solemnitat a l’hora de vestir”, apunta el professor de comunicació de la UOC Lluís Pastor. Més enllà d’això, i de l’ús del faristol per fer els discursos, els consultors en comunicació no detecten gaires similituds més. De fet, tots apunten que els estils de Rajoy i Puigdemont són totalment diferents. Ho resumeix el consultor i professor de comunicació Pau Canaleta: “Puigdemont té un discurs del segle XXI, i Rajoy, del segle XIX”. El fet de ser periodista i estar molt avesat a les xarxes socials permet a Puigdemont “clavar” els missatges que vol transmetre, diu Canaleta. La gran virtut de Puigdemont a nivell comunicatiu és precisament el taló d’Aquil·les de Rajoy. “Seria boníssim si només existís la premsa escrita, perquè és bon parlamentari i té un gran domini de l’oratòria”, assegura Canaleta. En un món que ja fa temps que funciona al ritme vertiginós de les xarxes socials, on tot s’analitza al segon, Rajoy hi té molt a perdre, conclou.

El relat vs. l’opinió

Els discursos d’aquesta setmana reflecteixen la disparitat d’estils entre els dos dirigents. Puigdemont va començar repassant la cronologia política des del pacte de la Transició fins a l’1-O. “És un discurs de relat, en què Puigdemont és el narrador”, explica Pastor, que apunta que aquesta mena d’intervencions fan que “la gent les segueixi i se les cregui més”. En canvi, Rajoy va fer un “discurs d’opinió”, com si fos un article per a un diari. “No diu què ha passat, sinó que fa servir frases amb paraules abstractes, adverbis i adjectius d’opinió”, comenta Pastor, que explica que part de la “derrota comunicativa” de Rajoy davant de Puigdemont és “la falta de relat”. Això es pot explicar també amb xifres. Mentre el president català va utilitzar fins a 25 vegades la paraula Constitució i 5 la paraula Estatut -la majoria de casos per contextualitzar el conflicte català-, Rajoy va fer referència a la carta magna una desena de vegades. En tots, per deixar clar que és la seva línia vermella i que és innegociable modificar-la per convocar un referèndum.

L’ús de ‘democràcia’ i ‘llei’

L’ús del mot referèndum també evidencia la diferència entre el “relat” de Puigdemont i “l’opinió” de Rajoy: si bé el president de la Generalitat el va fer servir en 19 ocasions, el president espanyol el va dir 13 cops, però en tots els casos amb l’adjectiu il·legal o fraudulent al costat. I en aquesta comparativa, és sorprenent la batalla per fer seu el significat d’algunes paraules. És el cas de democràcia. Per a Puigdemont -la diu una desena de vegades-és el dret a votar, però per a Rajoy és gairebé un sinònim de Constitució, perquè significa el marc legal vigent, les regles del joc fixades el 1978. El mateix passa amb llei. Rajoy, que la diu fins a 26 cops, insisteix en el concepte per situar el referèndum i el Procés en la il·legalitat (i, per tant, en el delicte).

Una altra de les diferències clau entre els dos discursos és el públic a qui van adreçats. Mentre Puigdemont es referia als catalans i a la premsa internacional, Rajoy va pensar el discurs en clau interna. “Anava adreçat fonamentalment a la seva parròquia”, opina Canaleta, que afegeix que el to “dur i contundent” del president espanyol volia “marcar territori” davant dels seus companys de partit però també amb PSOE i Ciutadans. Això explicaria per què Rajoy diu Espanya i espanyols una quinzena de vegades i, en canvi, el president català pràcticament no els anomena però si que diu fins a 29 cops Catalunya, nou vegades poble i set vegades catalans.

Els experts en comunicació política coincideixen també a dir que Puigdemont va evidenciar que estava “tens” durant el seu discurs, sobretot en la segona part. Pastor explica que, en el moment en què declara i suspèn la independència, el president comença a fer gestos que fins aleshores no havia fet. Es rasca la cara, escriu alguna cosa amb bolígraf i beu aigua, “mesures de defensa” en moments de nerviosisme; però també acluca els ulls, en senyal de submissió, i aixeca un dit acusador, que mostra voluntat “d’atacar”.

Encara que els dos van apel·lar al diàleg -un per negociar el referèndum i l’altre per tornar a l’autonomisme-, no sembla fàcil que es posin d’acord. Les seves diferències van molt més enllà de la simple manera de comunicar.

RE

Més continguts de