24-M: termòmetre imprecís de la força del sobiranisme

Els partits sobiranistes i les entitats de la societat civil favorables a la independència han suggerit que les eleccions municipals del 24 de maig es poden considerar com una primera volta de cara a les plebiscitàries del 27 de setembre. El full de ruta signat aquesta setmana per Convergència i ERC -juntament amb l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI- estableix que, en cas que les candidatures sobiranistes obtinguin un suport majoritari el 27-S, s’obrirà un procés transitori de 18 mesos fins a la proclamació del nou estat. La concreció del full de ruta afegeix rellevància a unes municipals que serviran no només per triar els 947 alcaldes de Catalunya sinó també per començar a mesurar la força del bloc favorable a la independència. Amb aquest al·licient afegit, és lògic pensar que la participació a Catalunya en les municipals d’enguany serà superior a la de la resta de l’Estat, com de fet ja va succeir en les eleccions europees de l’any passat, trencant així la tendència habitual.

Ara bé, ¿fins a quin punt és factible -i fins i tot desitjable per al sobiranisme polític- plantejar els comicis del 24-M en clau plebiscitària, amb la vista posada en el 27-S?

En primer lloc, cal tenir en compte les especificitats de cadascuna de les eleccions a l’hora de fer-ne interpretacions que transcendeixin l’àmbit sobre el qual s’està votant. En el cas de les municipals, tot i que des dels òrgans de direcció dels partits no es renuncia a fer bandera de determinats temes d’abast autonòmic o estatal, en bona mesura el debat que es desenvolupa durant la campanya electoral en el si de cada municipi és de caràcter purament local. També és cert que, com més gran és el municipi, la preeminència dels debats més generals augmenta, però tot i així les qüestions d’àmbit local sempre hi juguen un paper rellevant.

Una oferta electoral diferent

En segon lloc, l’oferta electoral en unes municipals és diferent de la que trobem en la resta d’eleccions. Tot i que CiU es presentarà en gairebé 900 municipis de Catalunya, en el cas d’ERC la xifra es quedarà probablement per sota dels 700, mentre que la CUP es presentarà en poc més de 150 localitats. A més, en aquests comicis hi acostumen a concórrer un gran nombre de candidatures independents, que arrosseguen vots de persones que voten generalment en clau municipal, al marge de les seves preferències en relació a la independència.

D’altra banda, tal com queda reflectit en el mapa sobre el vot a partits sobiranistes de les eleccions municipals del 2011 (CiU, ERC, CUP, Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament), és evident que aquestes formacions són clarament hegemòniques en els comicis locals. De fet, les dades revelen que en el 62% dels municipis catalans la suma dels vots d’aquests partits va superar el 50%. Més concretament, en un 30% dels municipis, la majoria va ser fins i tot més folgada, fins a arribar a superar el 75%. Ara bé, la seva hegemonia en el mapa municipal global no significa que els partits sobiranistes obtinguin els seus millors resultats en aquest tipus de conteses electorals. Si es comparen els resultats de les eleccions del 2012 al Parlament amb els de les municipals del 2011, s’observa de manera nítida com hi ha alguns partits que surten més ben parats que d’altres en els comicis locals. Si CiU va obtenir en les eleccions al Parlament 335.383 vots més que en les municipals, el PSC va experimentar un fenomen a la inversa: als comicis del 2011 va recollir 196.769 vots més que en els autonòmics de l’any següent.

Grau de participació dispar

Cal tenir en compte, a més, el diferencial de participació entre les dues cites electorals, que va ser de més d’11 punts percentuals -759.025 vots- en favor dels comicis al Parlament. La resta de partits van experimentar una tendència similar a la de CiU, amb un nombre de vots a les eleccions autonòmiques considerablement superior al de les municipals. El mapa que mostra la diferència de vots a partits sobiranistes entre les municipals del 2011 i les catalanes del 2012 ajuda a visualitzar aquest fenomen. En la gran majoria de comarques s’observa com el suport als partits sobiranistes va ser significativament superior en les catalanes de fa tres anys. El domini del color vermell sobre el verd indica que les forces sobiranistes van obtenir moltes més adhesions en les últimes eleccions al Parlament, que van girar sobretot al voltant de la reivindicació del dret a decidir.

Com es pot explicar aquesta diferència de comportament electoral? D’arguments plausibles se’n podrien enumerar uns quants, però n’hi ha dos que destaquen per damunt de la resta. En primer lloc, la dinàmica pròpia de les eleccions locals fa que la gent voti el seu candidat preferit, independentment del partit pel qual es presenta. Per això no és estrany que el PSC l’any 2011 encara rebés a les urnes un elevat suport de persones que, malgrat no tenir intenció de votar els socialistes en unes autonòmiques, sí que estaven disposades a fer-ho al seu ajuntament. El 24-M, però, aquesta tendència és possible que es vegi trastocada, tenint en compte les dificultats que ha tingut el PSC per configurar les seves llistes fora de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El segon argument, encara més rellevant, és que les dades indiquen que a les eleccions locals hi ha una mobilització d’un electorat diferent del de les autonòmiques. De fet, en les eleccions al Parlament, les comarques de l’interior del país registren tradicionalment índexs de participació molt superiors als de l’àrea metropolitana, on l’abstenció és més elevada. En el cas de les eleccions municipals, la bretxa entre totes dues realitats territorials és menor que en les eleccions catalanes. Això vol dir que, en les municipals, es produeix una mobilització relativa superior en zones on el sobiranisme té menys implantació. Si això es confirma el 24-M, els partits contraris a la independència poden veure’s reforçats. Però, en qualsevol cas, les especificitats dels comicis locals fan que siguin un termòmetre imprecís per saber què passarà a les plebiscitàries del 27-S.