Un Alcorà gairebé contemporani de Mahoma

JerusalemL’aparició d’una còpia antiquíssima de l’Alcorà ha sacsejat el món religiós i cultural musulmà. Es tracta d’un pergamí de divuit pàgines molt ben conservat i fàcil de llegir que conté sis sures o capítols i que, d’acord amb una anàlisi de radiocarboni, es remunta als anys 568-645 de l’era cristiana, cosa que pràcticament el fa contemporani del profeta Mahoma, que va viure entre els anys 570 i 632. El manuscrit forma part de la col·lecció Cadbury Research Library i va pertànyer a l’erudit caldeu catòlic Alphonse Mingana -nascut a Zakho, al Kurdistan iraquià, i mort a Birmingham el 1937-, que va recollir manuscrits per tot el Pròxim Orient durant molts anys. Fins ara els científics no han pogut determinar l’origen geogràfic d’aquest singular còdex.

El manuscrit, escrit en una bella cal·ligrafia d’estil hijazi, era a la biblioteca de la universitat des dels anys 20 del segle XX i la seva importància havia passat desapercebuda als erudits. De fet, un investigador alemany va recomanar fa uns anys a la universitat que li fes una prova de carboni, però la direcció de la biblioteca no ho va considerar pertinent. Recentment una altra investigadora que examinava la col·lecció llegada per Mingana va fer la mateixa recomanació i la prova es va fer finalment.

Confirma la tradició musulmana

El resultat és que estem davant d’un dels manuscrits de l’Alcorà més antics, que gairebé no té diferències amb el text de l’Alcorà que ha arribat als nostres dies i que va fixar definitivament el tercer successor de Mahoma, el califa Uthman ibn Affan l’any 650. Una de les conseqüències d’aquest descobriment és que acaba de manera fulminant amb les teories de finals del segle passat que sostenien que l’Alcorà era relativament tardà, molt posterior a la data de la mort de Mahoma, i que, tal com el coneixem avui, el seu text no s’havia establert definitivament fins a l’època dels califes abbàssides que van governar l’imperi musulmà a partir del segle VIII. La principal defensora d’aquesta tesi va ser la professora Patricia Crone, i les seves idees van tenir molts seguidors. El manuscrit de Birmingham mostra, al contrari, que l’Alcorà ja s’havia fixat en el temps de Mahoma i, per tant, confirma la tradició musulmana que històricament ha mantingut que el text que coneixem nosaltres és el mateix que va recitar el profeta a la Meca i Medina als primers musulmans.

Segons la tradició musulmana, la revelació de l’Alcorà va començar l’any 610 i va durar fins a la mort de Mahoma, 22 anys després. Al principi hi havia musulmans que memoritzaven les paraules del profeta i a poc a poc les van anant escrivint en fulles de palmera, pedres i en qualsevol lloc. Només molt de temps després van començar a escriure les revelacions en papirs i pergamins, perquè encara no hi havia paper.

La transmissió de l’Alcorà durant els seus primers anys sempre ha fascinat els estudiosos. Segons la tradició, l’any 650 el califa Uthman va pressentir que el missatge de Mahoma es podia deformar i corrompre, i va decidir establir el seu text d’una manera definitiva per a la posteritat. Va reunir un grup de savis que van fixar el text i l’ordre del text, i es van destruir totes les altres versions. Aquesta circumstància va fer que alguns erudits, com l’esmentada Patricia Crone, dubtessin i diguessin que segurament el text actual no s’assembla gaire a les predicacions originals de Mahoma.

No només el manuscrit de Birmingham mostra que això no és veritat: hi ha un altre manuscrit també molt antic, que es va descobrir al Iemen a finals del segle XX, que té unes particularitats singulars però que coincideix igualment amb l’Alcorà del califa Uthman. El del Iemen es va trobar arran d’unes intenses pluges que hi va ver a Sanà l’any 1965 i que van afectar greument la Gran Mesquita. La tempesta va obrir una sala tancada en què s’havien guardat tota mena de manuscrits antics, molts dels quals religiosos i de l’Alcorà.

Un dels pergamins va resultar ser un palimpsest, és a dir, un manuscrit antic a sobre del qual s’havia escrit un altre manuscrit. Tant el manuscrit superficial com el manuscrit original eren versions de l’Alcorà. El superficial contenia la versió coneguda del califa Uthman, però el més antic, un cop examinat per mitjans de fotografia ultraviolada, va revelar un text quasi idèntic al d’Uthman però en un ordre ben diferent.

Aquest manuscrit del Iemen, que aproximadament conté les dues terceres parts de l’Alcorà, no estava ordenat cronològicament com el d’Uthman, sinó que les sures més extenses s’havien col·locat al principi i les més curtes al final. Aquest ordre no tenia res de cronològic, ara bé, el seu contingut era pràcticament idèntic al d’Uthman, tot i que desordenat. Això també prova que la tesi de Patricia Crone és errònia.

Una anàlisi posterior feta amb carboni va determinar que l’Alcorà del Iemen era una mica anterior a l’any 650, quan Uthman va fixar el seu text. Això significa que probablement és una versió anterior a la d’Uthman, tot i que també podria significar que la versió d’Uthman és una mica més antiga del que es pensava fins ara.

El califa Uthman va establir el text alcorànic en el dialecte de Mahoma

L’Alcorà canònic que ha perdurat fins avui el va establir definitivament el califa Uthman. En els primers temps de l’islam els dubtes que tenien els fidels els aclaria personalment Mahoma, però, a la seva mort, la petita comunitat musulmana es va adonar que calia un text igual per a tothom. Els següents califes, Abu Bakr i Umar, ja van treballar en aquesta direcció.

La comunitat s’anava expandint ràpidament i molts conversos tenien una llengua o un dialecte diferent. A més a més, van començar disputes sobre la manera d’interpretar o recitar el text sagrat i això va obligar Uthman a afanyar-se. El califa va reunir un petit grup de gent que havia conegut el profeta i finalment es va fixar el text en el dialecte quraix, que era la tribu de Mahoma.