A FINALS DEL 2010 una amiga que tradueix i corregeix envia un mail a les Oficines Lexicogràfiques de l’IECi els diu que creu haver detectat un error en l’entrada teló del DIEC2. L’entrada deia i diu: “Tela gran que es pot baixar i pujar i que, abaixada, tapa tot l’escenari”. L’amiga apunta que aquests baixar i pujar potser haurien de ser abaixar i apujar.
Passen tres anys de dens silenci administratiu i l’octubre del 2013, havent constatat que malgrat els centenars d’esmenes que s’han fet al DIEC2, teló no s’ha modificat, l’amiga hi torna: “Per segon cop em dirigeixo a vostès...” I, ara sí, n’obté una resposta.
“Us fem avinent que la Comissió de Lexicografia ja ha considerat la vostra proposta [...]. Si encara no la veieu reflectida és perquè [...] està estudiant les propietats sintacticosemàntiques del verb apujar ”. I se n’acomiaden “bo i esperant que s’assoleixi ben aviat la resolució”.
Diria que el teló només el pugem si el portem plegat a les golfes. Quan comença la funció, l’apugen (o el fan pujar). Algun dialecte el puja sempre però no l’estàndard. És la idea de gradació contínua, la mateixa que s’expressa apujant la veu o un preu, la que crec que obliga a apujar-lo.
Què entreté tant la Comissió? Potser massa respecte pel Fabra, del qual el DIEC2 calca la definició. No ho fa el GDLC, que evita mullar-se recorrent a fer baixar i pujar, ni el Diccionari normatiu valencià, que ja s’ha passat a apujar i abaixar.
Però el DIEC2 no calca del tot el Fabra : canvia baixada per abaixada. I és que, en el fons -per estrany que sembli-, nega la simetria abaixar / apujar : el primer el defineix com a “fer descendir a un nivell més baix” però no té clar que el segon sigui “elevar a un nivell més alt”. No li fa res abaixar el teló si no l’ha d’apujar.
Ho trobo molt antiintuïtiu i crec que en aquest punt, com en d’altres, un mal entès fabrisme li fa perdre el sentit comú i, sobretot, el fa lent, lentíssim, de reflexos.
