MÉS ENLLÀ d’animar-vos a votar, l’objectiu de la frase del títol és encomanar-vos un dubte que no em deixa dormir i que, al meu entendre, és un dels grans misteris sintàctics del català: ¿cal que hi posem l’ en, l’ en és optatiu o, posant-hi un en, incorrem en una ultracorrecció?
El dubte no es limita a dependre. També el plantegen desprendre’s, deduir, derivar-se i segur que me’n deixo algun més: “Del text es (se’n) desprenen moltes idees”, “Del que m’heu dit (en) dedueixo que no li ha agradat”, “D’aquest error es (se’n) deriva tot el problema”.
Si conserveu una bona intuïció i no la barregeu amb cap prejudici, haureu de reconèixer que aquestes frases sense en sonen bastant bé, potser millor que amb en, tot i que amb en tampoc semblen incorrectes.
Ara bé, seguint la teoria, no ens haurien de sonar bé. Som, en efecte, davant la tematització (avançament a l’esquerra) d’un complement regit pel verb, i la teoria diu que quan es tematitza un complement regit hi ha d’haver pronom de represa.
De fet, la teoria es compleix amb altres verbs: “De tancar la porta no se’n descuida mai”, “D’això, sobretot, no te n’oblidis”, “De la inversió n’hemtret molts beneficis”. En aquestes frases l’ en és del tot imprescindible perquè sonin catalanes.
Es produeix, a més, un fet curiós. En els verbs del tipus dependre, com més allarguem la frase i ens allunyem del complement tematitzat més necessari es fa posar-hi un en. Observem-ho en aquesta frase de Pere Navarro, que he trobat a la web del PSC: “D’aquestes eleccions no depenen les relacions entre Catalunya i Espanya, sinó que en depèn el futur dels europeus i les europees ”.
El repte per al lingüista en casos així és explicar el fenomen, i no pas combatre’l. Però no seria el primer cop ni l’últim que, quan ja ha fet la teoria i veu que la llengua real no l’acaba d’obeir, en lloc d’afinar la teoria condemna com a incorrecció la desobediència.
