TWITTER BULLIA ahir amb Ada Colau i Toni Soler. El dret a decidir i el sobiranisme desperten passions, i avui, les passions, siguin nobles o baixes, tenen sortida immediata a les xarxes. Entenc el cansament d’haver-se de passar el dia piulant per justificar-se i matisar-se, i l’afartament davant d’atacs desmesurats i manipulacions barroeres, fins al punt de donar-se’n de baixa. Però m’atreveixo a predir que el Toni hi acabarà tornant i que l’Ada acabarà pensant-s’ho dues vegades abans de piular. Perquè són dos grans comunicadors i Twitter és una bona eina per expressar-se.
Twitter és absorbent i incontrolable. És una tertúlia sense límits, i ja se sap que a les tertúlies es diuen barbaritats. Pot ser vist com un Frankenstein de la comunicació o com la millor manera d’agafar el pols del carrer. Segurament té les dues cares. I segur que no val la pena conjugar el condicional contrafàctic: “¿Què passaria si deixés d’existir?” Impossible. No passarà. Les xarxes han vingut per quedar-se. Són un invent massa bo per satisfer la necessitat imperiosa de comunicar-se pròpia de l’ésser humà. L’únic que pot acabar amb Twitter és que no aconsegueixi ser un negoci. I el seu problema, com el de qualsevol mitjà de comunicació, és qui i com el fa servir. Si es perverteix amb infiltrats a sou o es degrada per la fugida de tuitaires intel·ligents, corre el perill d’acabar sent marginal. Però de moment, si tries bé a qui segueixes i l’utilitzes amb mesura, és més que útil: és interessant i divertit.
