EN UN PAÍS DE LLARGA tradició caciquil, amb una cultura democràtica encara estantissa, en què davant de qualsevol crisi exigim la màgia dels lideratges forts i de les solucions de blanc o negre, no em sembla la millor idea blindar els alcaldes amb majories absolutes, sigui per elecció directa a força de donar un plus de representativitat al més votat (com ara proposa Rajoy), sigui amb una segona volta (com s’insinua des del PSOE).
La necessitat de buscar majories negociades forma part del joc polític i, al capdavall, obliga a forjar consensos més enllà del partidisme mal entès. En un ajuntament, tot passa pel plenari. L’equip de govern necessita l’aprovació de la majoria dels regidors per a cada mesura amb implicacions pressupostàries. Això és molt democràtic. Esclar: comporta dificultats quan no tens la majoria absoluta, com ara li passa a Xavier Trias a Barcelona. Però, en canvi, evita -o ajuda a evitar- les alcaldades i l’opacitat.
Propiciar ajuntaments només amb majoria absoluta seria un mal negoci democràtic. Segur que donaria estabilitat i facilitaria la governabilitat. Però a costa de què? L’allunyament de la gent de la política no se soluciona amb personalismes ni bipartidismes, sinó amb participació i pluralitat. De fet, s’hauria de tendir a convertir els ajuntaments petits en una escola de participació, de formació política. Un lloc per aprendre a pactar, a consensuar, a col·laborar des de la discrepància ideològica en benefici del poble o la ciutat. Convertir el plenari de cada petit ajuntament en un camp de batalla partidista, com massa sovint passa, no té sentit i és ineficaç. Convertir cada ajuntament en una unanimitat artificial, tampoc (i s’hauria de veure quin tipus d’eficàcia ens portaria: segurament eficàcia per mantenir certes impunitats). Són dues maneres de seguir allunyant la gent de la política i del compromís públic.
