NINGÚ, CAP POLÍTIC, cap ideòleg, cap sociòleg, cap articulista, té la veritat sobre la Catalunya real. No n’hi ha una de sola. Està clar que la que Mas té al cap no coincideix pràcticament en res amb la de Rajoy. El que llegireu ara, doncs, només és una aproximació subjectiva. La meva.
Com és la Catalunya real? Són els fills de marroquins al poble d’Aiguafreda que ahir descrivia Genís Sinca reclamant-se catalans i afirmant, les noies, que quan els vingui la regla es posaran el vel [si no heu llegit l’article, feu-ho, sisplau]. Són els milers de nens d’orígens i condicions ben diverses que aquests dies desconnecten de les pantalles, dels pares i de l’escola i es connecten a la natura en campaments i colònies d’estiu. Són les famílies amb pocs recursos que no saben com gestionar la vellesa dels seus avis. Són les entitats retallades que ja no donen l’abast per atendre la pobresa. I és el Barça tornant a exercir simplement de club milionari.
És el documental d’Òmnium on partidaris del sí i del no-ho-sé afirmen que el camí per a Catalunya és votar. És l’Oriol Pujol esborrant-se del mapa. És el ponderat Antón Costas, president del Cercle d’Economia, escrivint a La Vanguardia que el camí per a Espanya és la cooperació interna. Són els ínclits Boadella, Azúa i Espada firmant un manifest contra el diàleg amb Catalunya, és a dir, contra la cooperació interna a Espanya. És l’estoïcisme sobiranista d’Artur Mas alimentat per l’ofec indignat del professor Mas-Colell. És el PSC caminant convençudament cap al passat. I és l’ANC liderant l’entusiasme popular i rebaixant el friquisme secular.
Són el 22% d’aturats. Són els autònoms que malviuen i els petits empresaris que sobreviuen. És la incòmoda i providencial invasió permanent de turistes. I són les llibreries, els teatres, els museus i els cinemes mig buits.
I segur que la vostra Catalunya real és moltes altres coses.
