SEGUR QUE LA majoria coneixeu algú amb la síndrome de Down. Afortunadament, ja no és aquell tabú de fa uns anys. Cada cop se’n surten millor, ells i les famílies. A l’ARA hem explicat tant els problemes de les entitats que en tenen cura a causa de les retallades com algunes històries d’èxit. Superades moltes incomprensions, el repte ara és ajudar-los a fer-se grans. Diumenge, per exemple, entràvem una mica en la vida de la Glòria i la Montse, de 30 i 34 anys, que ara comparteixen pis a Barcelona. Tot i que les trobin a faltar, quina alegria per als pares! I a l’Ara.cat donàvem a conèixer l’altra cara de la moneda, el cas d’una parella australiana que havien rebutjat un nadó Down: una mare de lloguer tailandesa havia tingut nadons per a ells, però s’havien negat a quedar-se el que havia nascut amb la síndrome. Potser sense saber-ho, havien rebutjat una Glòria, una Montse... O un Jordi, de 41 anys, a qui aquests dies de festa major al poble he observat embadalit. Té unes maneres exquisides. Desprèn bonhomia. “És moníssim”, em diu el meu fill preadolescent. Acaba de començar el ball i és dels primers a sortir a la pista: no li falten parelles. En sap, de ballar. Es veu que els divendres va a classes. L’endemà, a missa, concentrat, assisteix el mossèn Tronxo de la vall. I ja a la tarda, al joc de les cadires per als adults, guanya i s’endú una sonora ovació. Acaba repartint abraçades i petons a dojo. Té una família que l’estima, i això es nota. I té feina. Em recorda l’Andy Trias d’ El convidat. Felicitats a tots.
