Crític TeatralAlgunes dadesNomés el 7,9% de les pel·lícules produïdes a Catalunya entre el 2005 i el 2012 van ser dirigides per dones, segons un informe de l’Observatori Cultural del Gènere. La ràtio millora poc però és més raonable pel que fa als guions, amb un 13,8% de dones i un 23,8% si hi afegim els escrits juntament amb un home. En l’àmbit de la producció, només hi ha el 10,7% de dones, o el 22,2% si hi sumem les produccions compartides. Finalment, en el període analitzat, el nombre de pel·lícules dirigides per dones oscil·la molt: des de les dues del 2012 i el 2007 fins a un màxim de deu el 2009, amb una mitjana aproximada de 5,4.
Una pandèmia Les dades són fredes però la qüestió de fons és quin és el motiu d’aquesta situació, que tothom pot entendre que, com a mínim, és estranya, ja que les dones suposen si més no el 50% de la nostra societat. Més encara quan en l’àmbit formatiu del món audiovisual les dones tenen una presència molt superior. Esclar que la situació no és gaire diferent de la d’Espanya i, percentualment, tampoc del cine dels Estats Units. De fet, si mirem les llistes de les millors pel·lícules, poques vegades hi trobem una directora. I els estudis revelen que 326 ho han estat al llarg de la història del cel·luloide (n’explica la biografia Isabel Irazábal Martín a Alice, si está. Directoras de cine europeas y norteamericanas 1896-1966 ). Queda clar, doncs, que és una pandèmia històrica.
Els motius Tot buscant explicacions, cal pensar que el model de producció del cinema català, i també l’espanyol, està basat en la iniciativa individual. Qui vol fer una pel·lícula té la idea, escriu un guió, busca el finançament i l’acaba dirigint. En aquest pas entre el guió i la direcció cal superar les barreres d’un món masculí que domina els sistemes financers de qualsevol projecte. Això exigeix a homes i dones un gran esforç de temps i dedicació i, a més, pot resultar incompatible amb la maternitat.
