Just a la confluència entre Catalunya i Espanya s’hi situa des de fa mooolts anys una gran borrasca. Aquí la veiem com una ciclogènesi explosiva que sempre ens té inundats. Allà la veuen com una conseqüència normal dels efectes del clima en una geografia com la nostra, propensa a patir segons quin tipus de borrasques. Aquí pensem que aquesta borrasca és la que, històricament, ens impedeix veure el sol. Allà pensen que sempre ens estem queixant i que hauríem d’estar contents de tenir els camps ben xops perquè això fa saó. Nosaltres considerem que una cosa és fer saó i l’altra és tenir fang fins a les orelles. I així, mentre anem discutint sobre la borrasca, a nosaltres ens continua caient a sobre una aigua que sempre va a parar als seus pantans.
Fins que un dia unes quantes dones del temps (i uns quants homes) van consultar elsmodels méteo a llarg termini i van arribar a la conclusió que calia generar un corrent d’aire que s’emportés la maleïda borrasca. A Espanya van dir que ni parlar-ne. I aquí van contestar: “Per què? Per què no podem decidir generar els nostres propis corrents d’aire que acabin amb una situació que històricament ens impedeix veure el sol?” La resposta espanyola va ser: “Qui decideix són les lleis naturals. Per sobre d’elles no hi ha res”. I, a partir d’aquí van enviar-nos prediccions de grans catàstrofes consistents en terribles sequeres combinades amb nevades en ple agost, pedregades i calamarsades, ciclons i gotes fredes, temporals de llevant amb onades de sis metres, caps de fibló i esclafits i glaçades negres, i a més tardanes. Vaja, de tot. Fins i tot tempestes de meteorits i explosions solars. Però les dones (i uns quants homes) del temps miraven i miraven els mapes i cada cop tenien més clar que per veure el sol calia acabar amb una situació atmosfèrica desfavorable i que ja durava massa. La resposta dels defensors de la borrasca va ser desacreditar els mapes. “No són científics”, deien. També van intentar que des de sota mateix de la pluja apareguessin veus defensant que ofegar-se era el millor que ens podia passar a tots. I, finalment, van intentar dividir les dones (i uns quants homes) del temps.
Ja se sap que la predicció méteo no és una ciència exacta i que els models canvien en poques hores. I que una petita brisa inesperada pot allunyar una gran tempesta o crear les condicions per generar immensos cúmuls que facin ploure a bots i barrals. I també sabem que les dones dels temps (i uns quants homes), de vegades erren. Per tant, sí, és impossible assegurar al 100% quin temps farà d’aquí un any, però la voluntat d’una majoria de viure sense la borrasca ja no té marxa enrere. I això ja no ho canvia ni el Meteosat.
