VINYOLI HO ESCRIVIA AIXÍ: “Es poden fer moltes coses, / que no són res, partint d’aquest principi: / tot és ara i res”. Una existència humana individual és un instant fugaç, un fil preciós i delicat que en qualsevol moment pot trencar-se. Ara hi ets, ara ja no hi ets. Passa rabent, com un cop d’aire. D’aquest fràgil moment en l’Univers, Joan Vinyoli en va fer poesia, es va encadenar a les paraules com a una taula de salvació, com a la seva barqueta enmig del Mediterrani. Escriure és una manera de fer, una manera de fixar l’ara i el no-res. Ell va passar-se la vida preguntant-se què és viure. Feliç i angoixat. Estimant i bevent. Proclamava que “la poesia allunya les aparences / i fa propera la realitat”. Una realitat sempre estantissa i màgica.
Joan Vinyoli es va fer un lloc de manobre en aquest món de lletres i somniejos, des del dubte i l’aprenentatge permanents. Es va anar construint poèticament alhora que es degradava físicament. El seu regne era nocturn i líquid. El present era bellesa trasbalsada i els records eren enigmes presents, tot mesclat. La vida és tan curta! Va passar deixant un rastre dolorós i bondadós, un cel estrellat de versos amb els quals ara fem festa grossa, ens fan companyia, ens fan pensar en la nostra condició humana alhora feble i grandiosa.
Aquest poema del 1948, epíleg del seu segon llibre, Vida i somni, ja ho deia quasi tot: “Sovint, sovint, l’home s’oblida / del més secret i del més gran. / Com un infant juga a la vida / i s’embriaga del seu cant. / Els dies vénen i se’n van. / Però de sobte, no previst, / allò més greu que dintre seu madura, / en el seu cor estranyament fulgura, / com un diamant trist”. Tota la seva poesia acabarà sent així, “com un diamant trist”, una celebració lúcida i aclaparada de la vida.
Avui fa 100 anys que va néixer Joan Vinyoli i el dia 30 de novembre en farà 30 que va morir en pau. Seguim llegint-lo, sisplau.
