ESCRIC AQUEST ARTICLE al Baix Camp, envoltat de feixes que no fa tants anys estaven plenes de rendibles avellaners. En sobreviuen tan pocs com són pocs els súpers on encara trobes avellana de Reus, tan incomparablement més saborosa que la turca.
I amb el gust d’aquesta avellana a la boca em pregunto fins a quin punt és cert que l’única manera de sobreviure en el món global és exportar, com ens diuen les altes escoles de negocis en un discurs prou únic per ignorar que una balança té dos plats.
Si no ens movem del curtterminisme, segur que tenen raó. Però la meva lògica, repatània als dictats dels economistes, percep alguna cosa intrínsecament insolidària i insostenible en aquest camí.
Exportar, en aquest cas, vol dir vendre més del que compres, perquè si compres igual o més del que vens deixes de ser un país exportador. ¿Poden tots els països del món vendre més del que compren? A qui? Als marcians? I si no poden, ¿no estem parlant d’una supervivència que condemna d’altres, molts milions d’altres, a malviure?
Però exportar vol dir molt més: vol dir també crear necessitats artificials, i fer anar a tota màquina centrals tèrmiques mentre es fon el gel, i reduir a nivells d’esclavatge el preu d’una mà d’obra desesperada i vulnerable.
I quan arribo aquí no puc evitar mirar l’altre plat de la balança, que subvertint tots els principis neoliberals em diu la següent blasfèmia: “L’única manera de sobreviure és importar menys”.
I ja posats a dir-la grossa, afegeix: “Només sobreviurem en aquest fatigat planeta si aprenem a viure amb el mínim necessari per no renunciar a la plenitud humana, si recuperem el gust per produir el que ens cal, encara que surti més barat que ho faci un pobre desgraciat a l’altra punta de món”.
No aneu errats si concloeu que l’avellana de Reus m’ha pujat al cap.
