L’auge dels ‘bourgeois bohème’

ParísEls divendres al migdia a la cantonada entre la Rue de Marseille i la Rue Yves Toudic de París es formen dues cues que envaeixen la vorera. Cada setmana, sense excepció, aquest racó s’omple de veïns que esperen el seu torn per comprar en dos dels establiments emblemàtics del 10ème arrondissement de la capital francesa, a tocar del canal Saint-Martin. L’olor que s’escapa de la guardonada boulangerie Du Pan et Des Idées recorda als clients que l’espera val la pena, sobretot perquè aquesta fleca tanca tot el cap de setmana i molts parisencs volen gaudir dels seus croissants, els seus brioixos amb aroma de flor de taronger i les seves flutes à l’ancienne per acompanyar el cafè i la premsa dominical. Tot cuit al forn de llenya i fet amb farina ecològica. El preu, esclar, en consonància.

A la sortida, alguns s’afegeixen a la segona cua, que espera davant un taulell de carn plantat en plena cantonada, sota un cartell que anuncia “Carn alimentada amb herba”. El venedor, Pierre Bouchez, porta des de la regió del Pas de Calais tot tipus de talls de porc, vedella o xai alimentats només amb pastura natural. Un bistec: 24,75 euros. La Marion és una de les que passen cada divendres pels dos llocs. Té trenta anys, treballa per a una agència de publicitat, es mou en bici i tot ho compra de temporada, de proximitat i bio. És la viva imatge dels bobos, els bohemis burgesos, un grup social que va començar a aparèixer a París fa un parell de dècades i que en menys de vint anys ha revolucionat la ciutat.

El terme el va crear el 2000 el periodista del New York Times David Brooks per descriure l’evolució dels yuppies dels vuitanta cap a una burgesia popular que bevia de la nostàlgia per la bohèmia contracultural dels seixanta i setanta. La idea va arribar amb força a França, on tant mitjans de comunicació com polítics hi inclouen una massa força heterogènia de la població. Tot i els debats per determinar què és exactament un bobo, hi ha consens sobre la base: és una classe mitjana amb un capital cultural alt. Els periodistes Thomas Legrand i Laure Watrin van publicar el 2012 La république bobo, un llibre a mig camí entre un manual irònic per definir-los i un assaig per defensar-los perquè, certament, els bobos s’han convertit en l’ase dels cops. El clixé més caricaturesc els descriu com a dissenyadors gràfics, artistes i professionals de la comunicació o la publicitat que compren el vi ecològic més car de la botiga del barri per “la història que té al darrere” per acompanyar un pícnic al costat del canal, on parlaran de revolucions socials abans de tornar al seu loft de sostres alts i una milionada d’euros el metre quadrat. Dit d’una altra manera: vot i valors d’esquerres sense renunciar a una comoditat de dretes.

Pels partits conservadors, són “idiotes útils per a la immigració i la globalització”, expliquen els autors. Per l’esquerra de l’esquerra, són més aviat “els incubadors del capitalisme, els privilegiats que somien revoltes perquè creuen que la seva indignació és subversiva”. Encara més fort: “Rates que han abandonat la lluita de classes, inquisidors de bon gust i del pensament únic”. I una última estocada de la gauche de la gauche, segons els dos periodistes: “Terroristes intel·lectuals”.

Però Legrand i Watrin salten per defensar-los. “La seva característica principal és voler conciliar”, expliquen. “Conciliar l’hedonisme individual i familiar amb una harmonia cap als altres”, concreten, tot i acceptar que “la seva obsessió de fer caure els murs, de reivindicar canvis socials, els situa sovint davant contradiccions que intenten resoldre però que molt sovint els fan semblar hipòcrites i ridículs”.

El que gran part de la ciutat no perdona als bobos és com han anat forçant una profunda transformació dels barris més populars. Tot i que els seus bastions a la capital han sigut tradicionalment els barris de Le Marais i Saint-Germain-des-Prés, els bohemis burgesos també han desembarcat en els últims anys a l’est i al nord de París, una zona amb molta immigració i famílies humils, on han reformat pisos i han fet disparar el preu d’uns habitatges que han deixat de ser assequibles per a les classes obreres, forçades a traslladar-se encara més a la banlieue. És el fenomen de la gentrificació (de l’anglès gentry, és a dir, noble, de bona família), que definia l’aburgesament de barris populars de Londres als anys seixanta amb l’arribada d’intel·lectuals d’esquerres.

Els autors de La république bobo defensen que alguns van arribar amb la intenció de barrejar-se amb “la varietat social i ètnica dels barris populars”. Un argument atacat pel geògraf Christophe Guilluy, que en un polèmic article al diari Libération comparava els bobos amb els blancs sud-africans sota el règim de l’apartheid. Per Jacques Donzelot, historiador de la Universitat París X de Nanterre, d’altra banda, “la cohabitació és aparentment tolerada, però no, en realitat no s’accepta i cada grup espera secretament veure desaparèixer l’altre”.

Però per a una part de la societat francesa, els bobos són l’esperança d’un país que s’escora cap a la dreta i que no viu més revolucions que els records del Maig del 68. “La seva revolta no té forma de manifest ni de vaga”, diu l’advocada i assagista Marcela Iacub al diari Libération. “La seva revolta és la seva manera de viure, de vestir, de consumir, d’escollir un barri, de menjar i de comunicar-se”, afegeix aquesta pensadora, que considera que “els bobos desperten enveja i odi entre els guardians de l’antic ordre, que veuen com aquesta nova classe es fa forta”. “Saben que amb aquest poder per produir nous valors culturals acabaran posant contra les cordes l’esquerra oficial i també la dreta, i els obligarà a repensar la política”, conclou.

Conscients que, davant la mala imatge que tenen, els bobos defugen qualsevol consciència de classe, Legrand i Watrin tanquen el seu llibre amb un test per determinar si el lector forma part d’aquest grup tractat de plaga bíblica. Si es respon que sí a la següent afirmació, el lector és un bobo de manual: “L’estiu passat vas llogar un apartament d’artista a Barcelona via Airbnb i prefereixes pagar més impostos amb Hollande que pagar-ne menys amb Sarkozy”.

L’electorat predilecte dels socialistes, la diana perfecta per a la dreta

L’arribada dels bobos a París va lligada al canvi de color del consistori de la capital. Després de les alcaldies conservadores de Jacques Chirac i Jean Tiberi, els socialistes van arribar a l’Hôtel de Ville amb Bertrand Delanoë l’any 2001. Un canvi de partit molt lligat al pes de l’arribada dels bobos a la perifèria. La campanya municipal del maig de l’alcaldessa Anne Hidalgo va tenir moltes propostes dirigides a aquest electoral, com la promesa de nous quilòmetres de carril bici als barris de l’est i de més pressupost per a la cultura, entre d’altres. Però si per als socialistes els bobos són un electorat que cal cuidar, la dreta els utilitza cada cop més en les seves campanyes per exemplificar els mals de l’esquerra. La campanya presidencial de Nicolas Sarkozy el 2012 és coneguda pel seu menyspreu als “bobos del bulevard Saint-Germain”. “Mireu aquests falsos que voldrien que hi hagués molts més estrangers a les escoles dels barris i als habitatges socials dels barris per fer-hi guetos”, va deixar anar l’expresident, atacant “l’esquerra caviar, l’esquerra bobo, l’esquerra que vol donar lliçons de moral”. La candidata conservadora a l’alcaldia de París, Nathalie Kosciusko-Morizet, va apuntar-se al discurs dient que “el dret de vot per als estrangers és cosa de socialistes o de bobos parisencs”. L’última que els ha afegit com a boc expiatori en els seus discursos és Marine Le Pen, que el 2012 parlava dels “bobos que arriben de fer el brunch en bici per anar un míting a veure si el François [Hollande] porta una corbata més cool que el Nicolas [Sarkozy]”. “A menys que la sessió de ioga els obligui a renunciar a aquestes festes”, rematava la líder del Front Nacional.