Lola Anglada

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...] -Lola, el 1937, vas publicar un llibre que es va fer famós: “El més petit de tots ”. ¿Qui te’l va encarregar, aquest llibre? -En Miravitlles. -I per què? -Per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat. -Vas treballar per la Generalitat de Catalunya? -Al Comissariat de Propaganda, hi vaig fer aquest llibre. Hi havia la figureta, que en deien “el més petit de tots”, que era feta per en Paredes, llavors em van donar la figureta i em van dir que sobre aquesta figura fes un llibre al meu gust, sobre el que a mi em semblés i va ser un llibre que em van publicar en català, castellà i francès. Era un llibre que, dintre la revolució en què vivíem, era més aviat de pau. -Què explicaves en aquest llibre? -De tot, més aviat coses de pau, perquè havien fet malbé les coses, els coloms de la ciutat, de la manera que havíem de comportar-nos entre germans i germanes, més aviat un llibre molt dolç, per ser fet dintre de la revolució. -“El més petit de tots ” va resultar, per a la generació que va viure la guerra, com un símbol de resistència. -Sí, va ser un símbol. L’escultura, la va fer en Paredes. Però, després, quan va acabar la revolució, els que van entrar van creure que jo havia fet aquest nin d’escultura, i no és veritat, que el va fer en Paredes, però durant tot aquest temps s’han pensat que l’havia fet jo. [...] -Després de la guerra vas estar uns anys amagada, oi? -Després de la guerra, si. Al meu pare, que tenia coneixences a l’ambaixada anglesa, el van avisar que m’amagués, que tenia perill. El meu pare volia que anés a París, que m’acompanyaria, i jo no vaig voler sortir de cap manera, vaig dir que aquí era a casa meva. Aleshores va llogar un pis al carrer d’Enric Granados, [...] Em va dir: “Estigues aquí, no et moguis, que no sàpiga ningú que ets aquí”. [...] Jo no sortia mai i, un dia, van trucar a la porta, i vaig tenir una gran alegria, perquè em vaig trobar amb un monjo de Montserrat, el pare Gusi. Si hagués gosat, l’hauria abraçat. Va dir que venia de part de l’abat Escarré i va dir que venia per ajudar-me, que no tingués por. [...]