LA TIMIDESA ÉS un sentiment d’inseguretat en retirada. Encara n’hi ha, de tímids, esclar, però és com si estiguessin en franca i feliç extinció. Com a extímid de bandera, no puc sinó alegrar-me’n. Ara, en lloc de canalla retreta, els nanos si tendeixen cap a alguna exageració és cap a la hiperactivitat. No paren quiets, encara que el seu moviment consisteixi a saltar de pantalla en pantalla. Quan arriben a casa després d’una estressant gimcana de cites extraescolars, s’apropien de la pantalla que sigui, ordinador, tablet o mòbil. També això els produeix una estranya excitació, se’ls envermelleixen les galtes, suen asseguts a la cadira... Però no estan aïllats: sigui a través de la xarxa o dels jocs -la majoria jocs col·lectius-, participen en una conversa permanent amb els amics, alguns dels quals només pertanyen a aquest món virtual. No s’aïllen, per tant. Estan perfectament connectats i relacionats. Practicar la introspecció els resulta gairebé impossible. Adéu a la timidesa. Adéu a la privacitat.
No és estrany, per tant, que l’endemà, a classe, els mestres ho tinguin difícil per aconseguir la seva atenció. I que els pares trobem impenetrable el seu món paral·lel a la pantalla i, davant l’inconegut, basculem entre deixar-los fer resignadament o enfrontar-nos-hi, sense intentar quasi mai compartir aquest altre món. Amb les vacances escolars, aquests progenitors desconcertats el que ara mateix tenim al cap és la gran oportunitat que representa l’estiu de retornar els nostres fills al món físic, a la natura. De desconnectar-los. Els campaments i les colònies són sobretot això: els veiem com un parèntesi, com un retorn a la infància d’abans, quan es tractava de treure els tímids de casa. I quan els nens hiperactius corrien, saltaven, es barallaven i... mossegaven! Potser Luis Suárez, que no té pinta de tímid, senzillament és un nen hiperactiu d’abans, un nen que encara no ha passat pantalla.
