El MNAC reivindica l’art català dels anys 50 als 70

BarcelonaEl Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) torna a proposar noves regles de joc per a una època de l’art català. Després de renovar el discurs de la col·lecció d’art dels segles XIX i XX, l’exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 s’endinsa en l’art d’aquestes dècades amb unes regles de joc noves. La primera novetat ja està apuntada en el títol: les dates que hi apareixen no fan referència al sorgiment de Dau al Set i a la mort de Franco, sinó a artistes com Josefa Tolrà, José María Nunes, Antoni Clavé, Joan Brossa i les Jornades Llibertàries Internacionals del 1977. Repassem les noves perspectives sobre aquest període amb deu noms destacats, que desborden els discursos historiogràfics i ofereixen una nova perspectiva sobre el període.

Josefa Tolrà

L’artista i mèdium que va captivar els artistes de Dau al Set

“L’exposició comença amb una visionària i acaba amb una revolucionària”, diu la historiadora i crítica d’art Pilar Bonet sobre les obres de l’artista i mèdium Josefa Tolrà i les fotografies de les Jornades Llibertàries Internacionals del 1977 en què apareix Frederica Montseny. Bonet va ser la comissària de l’exposició a Mataró que el 2014 va tornar a donar valor a l’artista. “Josefa Tolrà va viure sempre a Cabrils. Moisès Villèlia hi tenia l’estudi i la va donar a conèixer als artistes i crítics de l’entorn de Dau al Set, que es van interessar per ella pel seu magicisme”, recorda Bonet. El primer cop que Cirici Pellicer la va visitar, va quedar tan impactat que va voler anar de Cabrils a Vilassar a peu, on havia d’agafar el tren, per poder rumiar sobre el que havia vist. “Ella no tenia cap interès a formar part del món de l’art, sinó que feia de mediadora entre el món dels vius i els esperits dels morts”, diu Bonet.

Antoni Clavé

La força del teatre en paral·lel al magicisme i l’informalisme

Del segon origen posa l’atenció en el vessant menys conegut de l’obra d’Antoni Clavé, el d’escenògraf, amb els esbossos de l’escenografia de La peur, de Sartre. “Avui en dia parlem molt de performativitat i de l’espai de la representació com un espai teatral, i això ja es produïa als anys 50 i té una potència que no crec que s’hagi estudiat prou”, diu Valentín Roma, comissari de Del segon origen juntament amb el cap de les col·leccions del museu, Juan José Lahuerta, i Pepe Serra, el director. “Als anys 50 mirem el magicisme de Daul al Set, però al mateix temps i a la vora estaven passant coses que són gairebé el living theatre de quinze anys després”.

José María Nunes

Quan el cinema i la poesia es van trobar en un film, ‘Mañana’

“José Maria Nunes es pot veure com un precedent de l’Escola de Barcelona”, afirma Roma sobre aquest cineasta que apareix representat amb la seva primera pel·lícula, Mañana (1957), i una sèrie de fotografies inèdites del rodatge. La primera crítica del film la va publicar el crític Sebastià Gasch a la revista Destino i la va situar en un camí que conduïa “a la poesia”. Així i tot, sembla que la pel·lícula no va tenir una molt bona acollida. “Potser a la gent sensata els agradaria que tots anéssim en el mateix tramvia. Però jo prefereixo anar a peu”, va dir el cineasta aquell mateix any. A més de Nunes, la mostra inclou pel·lícules de Joaquim Puigvert, Ton Sirera i Eugeni Bonet. “La gent que experimenta amb la imatge en moviment està en una mena de terra de ningú i les lectures que se n’han fet provenen del llenguatge especialitzat del cinema”, diu Roma.

Grup Gallot

El pas de l’informalisme a la pintura d’acció i en l’espai públic

Gallot és “el significat de la brutalitat dels instints i la senzillesa de no posseir res de moltes coses que ignorem”, van dir els artistes d’aquest col·lectiu el 1960, l’any en què van realitzar una de les seves “accions de pintura pública” a la plaça Catalunya i l’any en què va obrir l’antic Museu d’Art Contemporani de Barcelona. Segons la professora de la UdG Maria Josep Balsach, va ser la trobada a París de Manuel Duque i Antoni Angle -el col·lectiu va estar format per vuit pintors- amb els artistes eslaus exiliats Gabriel Morvay i Vladímir Slepian el que els van encaminar cap a la pintura d’acció. El seu objectiu va ser realitzar les seves manifestacions en “punts neuràlgics” de Barcelona.

Armand Cardona Torrandell

L’erudició i el nervi d’un pintor i escenògraf autodidacte

De formació autodidacta, Armand Cardona Torrandell també va exercir d’escenògraf als anys 60 -va fer l’escenografia de Ronda de mort a Sinera per a Ricard Salvat-, pocs anys després d’haver començat una carrera destacada com a pintor en què la seva erudició va tenir un pes destacat. El seu fill Àlex Cardona Masdeu el recorda com “aquell pintor que sostenia cada obra seva amb una desbordant estructura literària”. El tríptic Homenatge a Jean Paul Sartre -cadascuna de les pintures està inspirada en una obra del filòsof francès-és un mostra destacada també del seu estil d’arrel expressionista.

Amèlia Riera

Una artista misteriosa, delicada, sensual i surrealista

“És una artista impressionant. Si fos francesa ja li haurien dedicat una retrospectiva al Pompidou”, diu Roma d’aquesta artista, que enguany ha sigut guardonada amb el Premi Nacional de Cultura. “Té tots els ingredients per ser un secret: una delicadesa extraordinària, sexualitat, misteri i un llenguatge objectual que beu de Hans Bellmer i els surrealistes. El llibre que li va dedicar Maria Lluïsa Borràs l’any 1990 encara és imprescindible”, assegura Roma. A Del segon origen està representada amb Electrotèrmica núm 2, que té la radiografia d’un crani dins l’abdomen d’un maniquí.

Pic Adrian

Una cosmogonia continguda en unes poques figures geomètriques

L’exposició també explora com el pop art d’arrel europea i l’abstracció van conviure en un mateix moment. En aquest últim àmbit se situa la figura del pintor, poeta i assagista Pic Adrian. Aquest artista va néixer a Romania i es va establir a Barcelona als anys 50, després de viure a París, on es va relacionar amb Léger, Chagall, Brancusi i Arp. Teòric del moviment essencialista i, més endavant, de l’Art Principal, als primers 70, les obres abstractes d’aquest artista es caracteritzen perquè consisteixen en uns elements geomètrics mínims que evoquen una cosmogonia.

Grup Tint-2

L’arribada del ‘kitsch’ a la Banyoles del boom econòmic dels 70

La desena de pintors, escultors, dissenyadors i arquitectes que van formar el Grup Tint-2 a Banyoles, que va existir entre el 1974 i el 1976, van qüestionar des del kitsch la burgesia i la manera com l’Església instrumentalitzava les imatges. La documentació inclosa a Del segon origen recupera les seves tres exposicions. Els títols de les dues últimes ja són, per ells mateixos, tot un manifest: El kitsch domèstic, un pis de la província de Girona i Cromolitografia religiosa, la dolça imatge del culte domèstic. “Aleshores hi havia un debat internacional a l’entorn del kitsch, recollit a Catalunya per Cirici Pellicer i Rubert de Ventós”, diu l’historiador de l’art Narcís Selles, comissari d’una exposició sobre el grup l’any 2004. “No produïen obres inèdites, sinó que feien servir objectes existents per als seus interessos”, recorda Selles.

Fina Miralles

El maltractament animal com a metàfora de la manipulació

La matança del porc i altres imatges d’animals atropellats o dominats per l’ésser humà que formen els 34 fotomuntatges d’arrel conceptual de la sèrie Matances (1976) tenen una forta càrrega política i social. “Aquestes imatges representen un diàleg, és un idioma, és una forma de mostrar el poder, la manipulació, la submissió, l’estructura de la societat, l’individu contra l’individu, l’individu contra l’animal”, va dir l’artista. “No és una matança en el sentit cru i de la sang, sinó que parla de la manipulació, del fet que et van allunyant del que ets. En una societat reprimida i dictatorial, tot està dins aquesta esfera: l’escola, l’Església, la burocràcia, els poder, la família ”, va subratllar l’artista, que no ha tingut gaire visibilitat en les últimes dècades, com altres artistes dels anys 70. “Molts dels dispositius d’interpretació que es van aplicar a aquests artistes es van convertir en clixés. Hi ha molta gent que ha seguit evolucionant, però les lectures no han evolucionat. Hi ha una mena de buit, d’equívoc, perquè sembla que no facin res o que s’han perdut”, explica Roma.

Josep Ponsatí

El minimalisme convertit en escultures inflables i de vida breu

Sis anys després d’exposar una de les seves característiques escultures inflables al Congrés Internacional de Disseny Industrial a Eivissa, Josep Ponsatí va enlairar una de les seves obres a Montjuïc. Formades per mòduls de plàstic encadenat, segons la descripció de Cirici Pellicer, el més important d’aquestes obres efímeres no és la materialitat sinó les “cerimònies de llançament”.