AMB L’INICI de les europees torna la retòrica dels mítings, tan antiga, tan déjà-vu que gairebé incentiva la desafecció. I, tanmateix, seria injust afirmar que el nostre argot polític no es renova. Ho fa, però sotmet la novetat a un ús tan intensiu que en quatre dies fa pudor de suada.
No fa tants anys que els mítings s’han omplert de fulls de ruta i línies vermelles. I la cosa no acaba aquí. Jo, que no sóc tan vell, conservo memòria d’aquell temps en què les polítiques s’aplicaven o es duien a terme, en lloc d’implementar-les, i els espais es recuperaven, en lloc de posar-los en valor.
Sempre he pensat que un estudi d’aquest argot i el seu èxit esclatant i infecciós diu molt més del que ens pensem d’alguns dèficits de la nostra democràcia. Aquest èmfasi en fulls de ruta i línies vermelles, per exemple, parla a crits de buidor ideològica.
Quan hi ha una ideologia clara i transparent el full de ruta no passa d’implícit i les línies vermelles són principis massa indiscutibles per brandar-los. Acostumem a vantar-nos de coratges i coherències que ja hem posat a subhasta.
No és, doncs, cap paradoxa que aquesta epidèmia es produeixi quan menys sabem on anem i on són els límits ètics. Com tampoc ho és que ja no parlem de girar full sinó de passar pantalla.
Passar pantalla és força més que la digitalització de l’altra metàfora, no és un simple canvi de tema: és el salt qualitatiu quan puges de nivell en un videojoc... i no escapa al perill de confondre el món real i el virtual.
És un perill que també evoca un adjectiu en voga en l’anàlisi política: performatiu. La lingüística anomena així tot verb o enunciat que du a terme l’acció que descriu. En seria un típic exemple: “T’ho prometo”.
El full de ruta sobiranista confia en un “Sí, sí” performatiu, i a l’unionista li fa prou por per fer-ne una línia vermella.
