Pompeu Fabra
Article complet de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993) a La Publicitat (4-VII-1925). En el decenni dels anys 20 del segle passat l’obra de Pompeu Fabra (Gràcia, Barcelona, 1868 - Prada, Conflent, 1948) ja havia consolidat els fonaments lingüístics del reconeixement social i institucional d’una cultura catalana renovada que -noranta anys després de publicar-se aquest article- veuria enfortida una projecció internacional que ha quedat ben palesa en el col·loqui que aquesta setmana ha reunit a l’Institut d’Estudis Catalans prop de dos-cents experts en catalanística d’Amèrica del Nord, Europa i Austràlia.
Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsLa Col·lecció Popular Barcino, la finalitat de la qual sembla ésser purament de divulgació, publica en el seu primer número l’ Ortografia Catalana, de Pompeu Fabra. Són 64 pàgines esquemàtiques, però gens eixutes, escrites amb l’elegància i la precisió habituals en el nostre gramàtic. A despit de la seva brevetat, el manual d’En Fabra exhaureix la matèria. El fet que Pompeu Fabra encapçali la Col·lecció Popular Barcino no és gaire distant d’un homenatge. I bé el mereix l’il·lustre president de la Secció Filològica de l’Institut! Ell és, a hores d’ara, per singular pietat de la Providència, el gramàtic de la llengua catalana. L’esforç renaixentista topava sovint amb els esculls que el desordre gramatical havia format. Calia un home com Pompeu Fabra, assenyat, ponderat, lúcid, encès de passió com un artista i fi com un geòmetra, per restablir unes normes mínimes indispensables a la vida de la llengua. I bé, la restauració ha estat fulgurant, de tan ràpida. S’asseu damunt bases sòlides de realisme i generalitat. La reforma gramatical de Pompeu Fabra ha estat evidentment un dels fets de més transcendència d’aquests últims vint-i-cinc anys. L’obra de Pompeu Fabra -l’eficàcia de la qual hom pot deduir per la rapidesa amb què ha estat acatada per tothom- té una virtut que llu per damunt de totes les altres. És la virtut, només assolidora en un artista, de fer semblar electius els elements necessaris, les rigideses de la gramàtica.
