A banda de la decepció òbvia -derivada del frau fiscal confessat- n’hi ha una altra d’afegida: haver invocat que es tractava d’un atac a Catalunya. Perquè ho era, també, i tant. Però embolicar-se amb la bandera és un mal servei al país si es fa des de la culpabilitat, ja que s’afebleix l’autoritat per poder denunciar aquesta fustigació. Dit això: l’ús del cas per desacreditar el procés segueix sent un-atac-a-Catalunya (o, més afinadament, un atac a la possibilitat que Catalunya es redefineixi políticament, tal com desitjarien la majoria de ciutadans). Només calia veure com la premsa antisobiranista aprofitava ahir un frau (a hores d’ara) personal per llançar rocs contra el procés. “No és aventurat suposar que la substitució de la senyera per l’estelada amaga l’intent per salvar el prestigi de l’elit política catalana i, per a alguns en concret, per mantenir també els diners sans i estalvis”, editorialitzava El Mundo en un text titulat Una confessió històrica que dóna moltes claus del que passa a Catalunya. La Razón posava en portada la fotografia... d’Artur Mas (?!) sota l’avanttítol “Escac al desafiament sobiranista”. O a l’editorial d’ El País : “Artur Mas diu que no afecta ni CDC ni el Govern. Difícil d’empassar [...]. El cas Pujol promet declinar-se en plural”. Ara bé, l’estratègia per contrarestar això no hauria de ser maquillar la gravetat dels fets admesos pel president Pujol. L’editorial de La Vanguardia, per exemple, evitava la paraula frau i s’emparava en eufemismes com error o ocultació al fisc. En un fragment, fins i tot parlava d’un element “certament poc positiu”. En el fons, una mirada així també és un fre -conscient o no- a la construcció d’un estat nou des de la regeneració política.
