AHIR L’EMPAR MOLINER, aguda com sempre, aprofitava la polèmica sobre les fel·lacions en discoteques a canvi de copes per fer evolucionar el refranyer (“anar mamat” passaria a tenir doble sentit) i agafar distància irònica de la indignació elemental. Davant dels riscos del moralisme instintiu, jo també em sento còmode sovint amb la mirada còmica que treu transcendència als fets. Però vull qüestionar la part final del seu argumentari. Moliner conclou: “No sembla pas un cas d’explotació, sinó de simple imbecil·litat col·lectiva. Les noies que es dediquen a la pràctica ho deuen trobar divertit. Per elles faran. Diria que no hi ha cas”. Aquí és on dubto, sobre el cas en concret i sobre quan hi ha cas. Si una persona fa una cosa perquè és imbècil, ja no n’hi ha? Què hem de fer amb les imbecil·litats col·lectives? Si aprofitant que les noies han begut se les convencés que és divertit signar una transferència bancària, hi hauria cas? Sabem que abusar de la imbecil·litat per fer negoci és habitual, però on posem el límit de l’abús o degradació? I on tenim clar que hi ha voluntarietat? Com es delimita si hi ha explotació, encara que aparentment elles “vulguin”? I si això provoca malalties, llavors hi ha cas per a la conselleria de Sanitat? Com que parlem de sexe, ens posicionem o des de la idea de màxima llibertat individual o des de prejudicis puritans, o des del morbo pur. Però en un món on tots cada dia tenim noves oportunitats de quedar com a imbècils, hem de plantejar-nos com combinar la llibertat -que inclou el dret a fer ximpleries- amb els límits davant dels que fomenten imbecil·litats col·lectives.
