L’entrevista de Mònica Terribas amb el cap de l’oposició prometia. L’última vegada que es van veure les cares a Catalunya Ràdio ell va acabar deixant anar alguna llagrimeta. El plató feia goig però en la justa mesura que pertoca al cap de l’oposició, sense la solemnitat que requereix un president. Les metàfores visuals a la pantalla del joc d’escacs eren, potser, una mica òbvies. A nivell de realització, impecable: d’aquelles entrevistes en què el realitzador està pendent del diàleg. El ritme àgil del pla-contraplà va afavorir una entrevista que, en alguns moments, va resultar densa. Terribas estava enèrgica sense ser agressiva. Al contrari: feia incisions punxants però amb un punt d’espontaneïtat que s’agraïa: “Després m’aclarirà aquest «gairebé» que ha dit”, “Escolti! Que no voldrà venir ningú a les llistes a veure com vostès dos es barallen!”, “Ui... aquest «tothom sabia...»” L’entrevista es va desenvolupar amb molta naturalitat i, sobretot, amb una seguretat admirable de la periodista. La fermesa en el to de les preguntes no és suficient per transmetre convicció i confiança a l’espectador. Cal també l’habilitat del periodista per moure’s bé amb els arguments del polític que té al davant. Junqueras ho posa difícil, perquè és astut en el bagatge explicatiu, creant contextos, relacionant escenaris. Busca deixar fora de combat el periodista, sovint a partir d’elaborar molt les respostes i allargar-les. Terribas l’hi va impedir. Quan Junqueras va voler establir comparacions amb la política alemanya, ella s’hi va tornar amb destresa per fer-li veure que la semblança no era viable. Quan el líder d’ERC va fer-se el pedagògic explicant el valor de la paraula sobirà a partir de les comarques del Pallars, Terribas, amb sornegueria, va evidenciar que potser no calia: “Una comarca preciosa, sí”. Terribas va fer passar per la prova del cotó fluix tots els arguments de Junqueras. Mentre ella feia les preguntes, ell ja anava dient “sí, sí” com l’estudiant que en l’examen oral vol demostrar que domina la lliçó. Terribas, segons com, semblava que empenyia per l’entesa entre Junqueras i Mas apel·lant sovint a “la gent”. Quan li va preguntar si havia descartat la llista única, li va ordenar abans de respondre: “Miri’m. Miri’m als ulls”. Hem passat al llenguatge no verbal per trobar pistes que ens aclareixin el futur. Quan el va acomiadar, Junqueras va respondre, sorprès: “Ja està això? Se m’ha fet curt...” Sí, és el que tenen les entrevistes. Comparades amb les conferències, són menys monòtones.
