JA FA UNS QUANTS anys una amiga em va dir “Demà has de dinar amb mi”. “I això?” “És que he de dinar al centre i no vull dinar sola”. Era un cas extrem de timidesa, però hi ha molta gent a qui fa vergonya estar sola quan el més normal és estar amb algú.
Uns espavilats d’Amsterdam ho han vist tan clar que han obert un restaurant on no s’hi pot menjar acompanyat. Fer norma de l’excepció la desestigmatitza: allibera de la indigestiva sensació d’estar fent conspicu el propi aïllament.
I jo diria que com més complexa és una societat més necessita crear espais que no incomodin socialment, petits balnearis de singularitat que assegurin que l’altre és prou afí per no ser una presència intrusiva.
A molts països europeus comença a ser una opció comprar un bitllet de tren al Vagó del Silenci. No és elitisme ni hauria de ser més car, perquè en principi no costa ni un duro que els que triem no emetre sorolls per no haver de sentir-ne anem junts: feliços i ensopits.
I qui diu el tren diu tot espai on gent molt diversa ha de conviure. De Vagons del Silenci pendents de crear n’hi ha molts. Seguint el model de les platges nudistes, què impedeix a Barcelona tenir, per exemple, una Platja de la Tranquil·litat? ¿No seria una atracció turística?
¿Tant costaria que alguna sala de cinema en versió original fes el pas de no deixar-hi fer ressopons de crispetes? Perdria part del negoci, és cert, però no hauria de menystenir la curiosa fauna de friquis que ens hi amuntegaríem.
Els que hem sortit vius d’anys de treballar en ambients on es fumava molt sabem fins a quin punt una estúpida concepció de la tolerància se’ns pot menjar la qualitat de vida, però no hem acabat d’entendre que la igualtat homogènia sempre és bàrbara i que la civilització, com els espais lliures de fum, només avança de vagó en vagó.
