Publicitat
Publicitat

Alexandre Cirici Pellicer: el crític d’art més modern

Aquest any es compleix el centenari del naixement del renovador dels estudis de l’art català i un dels fundadors del PSC

“Sense Cirici, ni l’art, ni la crítica d’art, ni la història de l’art haurien mantingut els fils prims d’una tradició de cultura nacional”, va escriure l’arquitecte Oriol Bohigas sobre la figura d’Alexandre Cirici Pellicer (Barcelona, 1914-1983) el 2007. “La tasca de construir i potenciar aquests fils -va afegir- va ser difícil, abnegada, patriòtica, generosa i eficaç dins d’unes circumstàncies sovint dramàtiques”.

Alexandre Cirici Pellicer va tenir una clara vocació de servei públic: va dirigir el primer museu d’art contemporani de Barcelona, a la cúpula del Coliseum, actiu entre el 1960 i el 1965. Va ser l’artífex del primer programa de l’escola Elisava, un dels fundadors de l’escola Eina i l’introductor de la sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona, segons recorda Narcís Selles, l’autor d’ Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual (Editorial Afers).

Crític, pedagog i polític

Tot i la potència de la figura de Cirici Pellicer, el centenari del seu naixement ha sigut recordat amb diferents actes esparsos. L’Associació Catalana de Crítics d’Art i el Museu Nacional d’Art de Catalunya li van dedicar un seminari a l’abril, juntament amb Rafael Santos Torroella. L’escola Eina va organitzar a l’octubre l’acte Recordar Alexandre Cirici, amb intervencions artístiques de Jordi Galí, Àngel Jové, Sílvia Gubern, Evru i Antoni Llena. I fa pocs dies l’editorial Comanegra i l’Ajuntament de Barcelona van publicar el llibre Diari d’un funàmbul. Les llibretes d’Alexandre Cirici Pellicer, un recull dels apunts que va escriure en 134 petites llibretes entre el 1946 i el 1962.

La seva tasca en el terreny de l’art i del disseny també inclou la participació en el Club 49, els grups Gerbert i Miramar, la revista Ariel, la Societat Catalana d’Estudis d’Art i la publicació del llibre Barcelona pam a pam. A més, Cirici Pellicer també es va dedicar a la política. Durant la postguerra va formar part del Moviment Socialista de Catalunya, va participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya i en la creació del PSC. Va participar en les negociacions del Pacte d’Abril (1977) i va ser senador a Madrid i representant de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. “No hi ha un únic Cirici sinó que hi ha molts Ciricis”, afirma Narcís Selles.

De la ceràmica a l’art conceptual

“Perquè aparegui una figura com Cirici cal que es donin unes condicions que no són les d’ara. La necessitat fa que aparegui un personatge com ell. Als anys 60 i 70 l’art i la cultura tenien una significació molt diferent de la d’ara, eren una eina de lluita contra el franquisme”, subratlla Selles, que veu Cirici com un intel·lectual de tradició francesa que avui dia s’ha extingit.

“Cirici és el mestre indiscutible de la crítica d’art a Catalunya al segle XX, perquè va tenir visió crítica panoràmica i va estar al cas del que passava al món. Fins aleshores els crítics eren molt locals i Cirici va ser també el més modern”, afirma el crític i historiador de l’art Daniel Giralt-Miracle. “Va desbloquejar el Noucentisme perquè no fos un moviment d’introversió sinó d’extraversió”, afegeix.

Cirici va ser, a més, pioner a estudiar el Modernisme i també va dedicar monografies al Gòtic català i a la ceràmica catalana, i va ser el primer que va analitzar el rastre del Modernisme i el Noucentisme en les obres del Picasso jove amb el llibre Picasso antes de Picasso (1946). “Cirici construeix un relat de l’art català en clau nacional que arriba fins a la generació dels artistes conceptuals sense abandonar mai tot el que representava una novetat en el camp historiogràfic, com el Modernisme, el Noucentisme, les arts decoratives, el disseny i l’arquitectura. Construeix un relat en clau nacional i sempre que pot ho fa en català”, diu la crítica d’art i historiadora Pilar Parcerisas.

Un home culte, versàtil, imaginatiu i compromès

L’esclat de la Guerra Civil va apartar Alexandre Cirici Pellicer de la carrera d’arquitectura i després de la contesa es va exiliar a Montpeller, on va assistir a l’Escola de Belles Arts. El 1941 no va poder reprendre la carrera d’arquitectura a París i el 1945 va tornar a Barcelona. El 1951 va ser un dels fundadors de l’empresa publicitària Zen i es va guanyar la vida com a grafista i director d’art pràcticament fins al final de la seva vida. “Després d’haver viscut la Guerra Civil, l’exili i el retorn a Barcelona amb la Carmen [Carmen Alomar, la seva vídua] i els seus fills, la necessitat de recuperar l’equilibri protagonitza el dia a dia, tot i la presència constant del que s’ha perdut”, escriu la historiadora Glòria Soler al pròleg de Diari d’un funàmbul, del qual va ser l’editora, on apareixen el Cirici home, el pare de família, l’artista i l’intel·lectual. “Era una persona molt creativa i molt imaginativa, per això es va dedicar a la publicitat i altres feines per guanyar-se la vida. Tant podia muntar una idea per als aparadors de les botigues Galves com fer una escenografia o el guió d’una pel·lícula. Era culte, versàtil i nacionalista”, recorda Pilar Parcerisas.

Un crític en sintonia amb l’avantguarda internacional

La tasca com a crític d’art de Cirici Pellicer va culminar amb la seva entrada a la revista Serra d’Or el 1962 i també en el llibre L’art català contemporani, publicat el 1970. “Va intentar dialogar amb els corrents hegemònics internacionals o veure com els podia relacionar amb el teixit artístic local”, afirma Narcís Selles. “Defensava la síntesi entre l’artista solitari, compromès amb la seva obra, i l’artista solidari, el que està compromès amb la seva societat”, afegeix Selles. Cirici va oferir noves lectures d’artistes que aleshores ja estaven consagrats, com Antoni Tàpies i Joan Miró. Va llegir les obres matèriques de Tàpies en clau realista i antifranquista, i les de Miró amb el mètode de la semiòtica. A més, va ser un ferm defensor de Joan Brossa. “Cirici no anava endarrerit respecte a l’onada de l’avantguarda internacional; hi estava en sintonia i fins i tot hi militava, com el cas de l’art conceptual i l’arte povera ”, subratlla Giralt-Miracle. “Era absolutament transversal -afegeix-. Tant podia llegir llibres de sociologia com estar a l’última del cinema i de la música contemporània. També li agradava la performance, però alhora podia escriure el millor article sobre el Jaume Mercadé noucentista”.

El polític socialista i catalanista

La política va ocupar un lloc destacat entre els diferents registres de la personalitat de Cirici Pellicer. “Es evidente que el partido se plantea de un modo básico el problema nacional catalán ”, va escriure Cirici Pellicer a l’article “ Socialismo catalán ”, publicat a El País el 18 de novembre del 1976 arran de la fundació del PSC. “Todos estos grupos [els espanyolistes i els nacionalistes que hi havia dins el partit] parten de la aceptación de los derechos nacionales irrenunciables de Cataluña a la autodeterminación y a la devolución, como punto de partida, del Estatuto de Autonomía de 1932 ”, continua l’article, un reflex del pensament polític de Cirici i de la línia catalanista que el PSC defensava aleshores. Abans de fundar el partit, Cirici havia format part del Moviment Socialista de Catalunya i també va participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya i en la tancada d’intel·lectuals a Montserrat. “Quan es va acabar el franquisme i durant la Transició, Cirici es va convertir en una patum. Va tenir un moment de glòria, que, unit a la seva potència intel·lectual, el va convertir en una figura d’aquell moment”, afirma Pilar Parcerisas.

Més continguts de