Binoche i Stewart posen el punt final

Enviat especial a CanesOlivier Assayas i Juliette Binoche es van conèixer al començament de les seves respectives carreres, quan ell era el guionista i ella l’actriu del film d’André Techiné Rendez-vous, del 1985. No és casual, doncs, que el fruit de la seva nova col·laboració sigui Sils Maria -l’últim títol de la competició de Canes-, un complex drama psicològic dirigit per Assayas que confronta el passat i el present a través d’un exercici quasi metalingüístic. La protagonista és Maria Enders (Binoche), una actriu madura al cim de la seva carrera a qui ofereixen un personatge en l’obra de teatre que 20 anys enrere la va llançar a la fama. Però el seu paper ja no seria el d’una jove ambiciosa i voraç, sinó el de la dona madura i seduïda que acaba suïcidant-se; i el canvi de rol porta Maria a qüestionar-se què queda en ella de la persona que era fa dues dècades.

L’originalitat d’Assayas a l’hora de plantejar la història és no estructurar-la a partir de la fricció entre l’actriu madura i la jove -a l’estil de Tot sobre Eva - sinó de la relació entre Enders i la seva assistent personal, que interpreta Kristen Stewart. Entre passeigs per la muntanya, assaigs del guió i confidències regades d’alcohol, Sils Maria ofereix un joc de miralls entre els actors, els personatges del film i els de l’obra de teatre. “Per a la Kristen va ser divertidíssim interpretar una assistent personal, coneix molts detalls de la seva feina”, explicava una Binoche agraïda d’interpretar una actriu perquè així no havia d’estar “tres mesos investigant com són els actors”.

Sils Maria també escenifica el contrast entre el món d’Enders i el de la nova generació d’actrius encarnada per una jove estrella americana (Chloë Grace Moretz) que conviu i alimenta amb naturalitat la cultura de la fama lligada a internet. Però els millors moments de la pel·lícula són els del segment central, un duel interpretatiu entre Stewart i Binoche sobre la dificultat d’acceptar la pròpia maduresa en què l’estrella de Crepuscle està a l’altura de la matisada actuació de Binoche. L’escenari, per cert, és el poblet dels alps suïssos Sils Maria, on Nietzsche va passar temporades i on es produeix un estrany fenonem metereològic, un flux de núvols que serpenteja entre les muntanyes i que catalitza el moment més enigmàtic i epifànic del film.

Revelacions de Rússia i el Quebec

D’altra banda, en la recta final de Canes un parell de títols han donat la sorpresa i estan obligant a canviar a última hora els pronòstics de cara al palmarès. Leviathan, del rus Andrei Zviaguintsev, segueix la caiguda a l’abisme del Kolia, un home que es nega a vendre a l’alcalde del poble la casa on viuen ell, la seva dona i el fill d’un matrimoni anterior. Però una traïció inesperada i l’aliança de l’Església i els polítics contra el Kolia acabaran destruint el seu món. Impregnada de fatalisme i humor negre, Leviathan és un fresc poderós sobre la Rússia contemporània que, com Sils Maria, fa un ús molt interessant del paisatge.

Igual que Leviathan, Mommy no figurava en les apostes per a la Palma. El jove quebequès Xavier Dolan (25 anys) havia generat tanta adhesió com rebuig amb els seus anteriors quatre llargs, però en la seva primera participació a la competició oficial de Canes s’ha ficat bona part de la premsa a la butxaca gràcies a un melodrama histriònic sobrepoblat de clímax emocionals que protagonitzen una mare tan exuberant com histèrica, un fill sempre a punt de tenir atacs de fúria i una amable veïna tartamuda amb els seus propis problemes. D’un atreviment formal lloable, el flux d’emocions és tan torrencial que a estones el visionat es fa insuportable.

Premi per a Rosales i una Palma molt disputada

Abans de l’apoteosi del palmarès oficial, Canes va fer públics ahir els primers premis i un d’ells, el del jurat ecumènic (designat per associacions religioses), va atorgar una menció especial a Hermosa juventud, de Jaime Rosales. El jurat Fipresci va premiar Winter sleep, Jauja i Les combattants, mentre que el premi Un Certain Regard va ser per a Fehér Isten. De cara al palmarès d’avui, però, les apostes estan més obertes que mai. Els favorits de la crítica són Deux jours, une nuit, dels germans Dardenne, i la turca Winter sleep. Però sembla difícil que els belgues guanyin una tercera Palma, cosa que podria afavorir la protagonista del film, Marion Cotillard. Adieu au langage, de Jean-Luc Godard, també figura en les apostes, però un film tan radical ho té difícil per aconseguir el consens del jurat. La presidenta, Jane Campion, va obrir el debat sobre la falta de premis a directores, així que no es pot descartar Naomi Kawase ( Still the water ) ni Alice Rohwacher ( Le meraviglie ). I a última hora s’han afegit a la llista dues revelacions: Leviathan i Mommy. Si guanyés l’última, Xavier Dolan es convertiria en el guanyador més jove de la Palma d’Or.

Tarantino: “La projecció digital és la mort del cinema”

Després de visitar el festival amb els seus films, Quentin Tarantino va inaugurar un nou rol al festival, el de presentador. Per celebrar els 20 anys de la Palma d’Or a Pulp fiction, el director i dos dels protagonistes del film, John Travolta i Uma Thurman, van presentar ahir una projecció especial a la platja. I avui Tarantino repetirà amb Per un grapat de dòlars, el mític spaguetti western del seu admirat Sergio Leone. Potser això no justifica que oferís una roda de premsa, però per què no ho havia de fer? Si una cosa li agrada a Tarantino és parlar de cinema, sobretot del seu.

El director va evitar polemitzar amb Godard pel seu recent atac i va reservar tota la seva mala bava per al cinema digital. “La projecció digital és la mort del cinema”, va proclamar. “És només televisió en pantalla gran. Per què hauria de sortir de casa per veure-la?” Això sí, el cineasta té l’esperança que les “futures generacions siguin més llestes que aquesta i s’adonin del que s’ha perdut”. Tarantino va confessar que la Palma d’Or que va guanyar Pulp fiction és el premi que té en més estima. “És el trofeu que tinc en un lloc d’honor a casa meva”, va dir. Sobre els seus plans futurs, va afirmar que està reconsiderant la decisió de no rodar el western The hateful eight i que vol estrenar a la televisió una versió de Django desencadenat amb 90 minuts de metratge inèdit.