Entre les moltes aportacions que cal reconèixer a Antoni M. Badia i Margarit, la seva intervenció en els inicis de la sociolingüística catalana no és potser la més rellevant, però en canvi il·lustra molt bé el sentit general de la seva trajectòria: la disponibilitat incondicional al servei de la nostra llengua i la nostra societat.
Tal com explica ell mateix en unes interessants notes autobiogràfiques que es poden consultar a la pàgina web de l’Institut d’Estudis Catalans, Badia va arribar a la sociolingüística des dels estudis d’història de la llengua catalana, mogut per la necessitat de diagnosticar i reconduir la situació social de la nostra llengua. L’afany d’obertura i la preocupació política l’esperonen a emprendre aquesta nova línia de treball.
D’aquestes inquietuds neix la seva enquesta de 1964-65 sobre La llengua dels barcelonins (1969), tan sols uns deu anys després que s’hagués fet visible la sociolingüística com una nova disciplina. En aquells anys s’ocupà també de l’estudi dels efectes sociolingüístics de la immigració. Però la seva implicació en l’extensió de l’ús de la llengua hi era també present: per això va intervenir el 1965 en l’elaboració dels textos litúrgics, al II Congrés Litúrgic de Montserrat. I en l’anàlisi d’una dimensió més específicament lingüística de la situació social del català: el distanciament entre la prescripció normativa i la llengua corrent, que va tractar a Llengua i cultura als Països Catalans, publicat l’any 1964.
Poc després el doctor Badia intervenia en la creació del Grup Català de Sociolingüística (Universitat de Prada, 1973), i presidia l’etapa inicial d’aquell nucli, d’on sorgí l’actual Societat Catalana de Sociolingüística. I per això va ser un dels destacats participants en el Congrés Mundial de Sociologia de Toronto, quan la naixent sociolingüística catalana va fer la seva presentació acadèmica, el 1974.
El II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), que ell presidí, culmina aquesta doble dimensió, d’estudi i d’acció, de la seva obra sociolingüística, en la qual sempre es mostrà confiat que les actituds dels parlants poden assegurar un futur de plenitud a la llengua catalana.
En aquest camp com en molts d’altres, Antoni M. Badia i Margarit era conscient del paper que li corresponia fer: obrir camins nous i fecunds, no sols amb les aportacions que ell mateix podia fer, sinó propiciant que noves fornades de lingüistes aprofundissin amb entusiasme en les vies que ell havia obert. Per això molts el reconeixem com a mestre.
