MÚSICA I LITERATURA
Cultura 08/05/2013

Rolando Villazón: tenor, director d'escena i ara també novel·lista

Publica un CD sobre Verdi i debuta com a escriptor amb 'Malabares'

Xavier Cervantes
3 min
El tenor Rolando Villazón a l'hotel Casa Fuster de Barcelona, uns minuts abans de parlar amb l'ARA sobre la seva experiència com a escriptor novell.

Barcelona.A Rolando Villazón (Ciutat de Mèxic, 1972) és lícit demanar-li qui respondrà les preguntes: ¿el tenor, el director d'escena, el presentador de televisió, el pallasso, el caricaturista o el novel·lista? "La persona que fa tot això -diu Villazón-. I sí, treballo com a pallasso, faig caricatures, presento un programa de televisió a Alemanya, he escrit una novel·la i ja preparo la segona, però no m'agraden les definicions. Després que m'operessin d'un quist a les cordes vocals, vaig deixar de cantar durant un any, però no vaig deixar de ser un tenor. No vaig deixar de ser jo perquè deixés de cantar".

El Villazón tenor acaba de publicar el CD Viva Verdi! (Deutsche Grammophon) i el 27 de juny cantarà repertori verdià al Palau de la Música amb l'Orquestra Simfònica Nacional Txeca dirigida per Gueràsim Voronkov. Abans, del 27 de maig al 2 de juny, serà Nemorino al Liceu, en el muntatge que dirigeix Mario Gas de L'elisir d'amore de Donizetti, una òpera que Villazón també ha dirigit. "No hi ha cap problema. La meva posada en escena no té res a veure amb la de Mario Gas. Cada posada en escena, si està ben feta, i la de Gas està súper ben feta, és un univers que té les seves regles i que és coherent", explica.

El Villazón escriptor acaba de publicar la novel·la Malabares (Espasa), una història de pallassos, filosofia i amor. "La sort de ser cantant professional és que no he de buscar triomfar com a escriptor, però el que estic vivint com a escriptor em recorda els meus primers anys com a cantant. Quan comences, cantes perquè t'agrada cantar", diu, i tot seguit recorda el consell del tenor Ramón Vargas. "Em va dir que gaudís d'aquells moments perquè són els més macos. I ara ho entenc", reflexiona. El Villazón escriptor està experimentant aquelles mateixes sensacions: "L'entusiasme, la frescor i l'alegria" dels seus debuts operístics, i una "sana ambició" que l'ha dut a començar a treballar en una segona novel·la.

El consell de Jorge Volpi

Malabares van ser primer vuit pàgines que Villazón va donar a Jorge Volpi. "És un dels escriptors contemporanis que més admiro. Quan va llegir aquelles pàgines, em va dir: «Si mantens el ritme i el nivell d'això fins al final, potser ho podràs publicar». Allò em va esperonar. Va ser com la primera vegada que vaig cantar davant Plácido Domingo, el cantant líric més important, que em va dir: «Sí, veig que tens futur»".

Villazón posa color a les explicacions. El seu entusiasme és efervescent també quan deixa anar anècdotes com la que va viure mentre signava llibres per Sant Jordi. "Gairebé tota la gent que venia eren seguidors de l'òpera. De sobte, va passar una senyora i em va preguntar si jo era el tenor. Em va dir: «Tinc discos seus a casa i l'admiro molt com a tenor, però com a escriptor no el conec». I va marxar. Em va encantar, perquè sé que ara tinc un públic nou a qui he d'arribar", diu.

Pallasso i filòsof "a la dutxa"

El públic que conegui el Villazón tenor trobarà claus biogràfiques a la novel·la. "Té molts aspectes autobiogràfics, sí, però més com a símbols", reconeix. Un personatge, el pallasso Balancín, deixa els escenaris per un problema d'esquena. És el mateix que li va passar a Villazón quan va tenir un quist a les cordes vocals. "Però els camins que prenen i la intimitat dels personatges són diferents. Les raons per les quals el pallasso Macolieta deixa el seminari no són les mateixes per les quals el vaig deixar jo. I l'amor entre Macolieta i Sandrine jo el vaig viure dels 12 als 16 anys", explica. Fins i tot hi ha un personatge inspirat en el seu psicoanalista.

Villazón, que diu que fa "filosofia sota la dutxa, com qui canta", juga a Malabares amb les figures del pallasso i del filòsof. "Es complementen d'una manera fantàstica. De fet, els filòsofs tenen un humor espectacular", conclou. I cita Bertrand Russell com a exemple.

stats