Molta gent que es defineix com “d’esquerres” sent algunes de les coses que diuen els seus (i les seves) i pateix una sobtada orfandat. Al segle XXI, què és ser d’esquerres? ¿Pedro Sánchez i Hollande? ¿Podem o Procés Constituent són la nova esquerra? I ICV o IU, què? I al final passa que acabes tenint una ideologia per eliminació i resulta que ser d’esquerres és tot allò que no és ser de dretes. Però, què és ser de dretes? Ho podem veure en dos exemples recents: la llei contra l’homofòbia aprovada pel Parlament i les declaracions de la presidenta del Círculo de Empresarios.
En el primer cas, el PP va votar en contra de protegir a qui estima d’una manera diferent de la que ells consideren normal, i Unió va oposar-se a tres dels punts de la llei. La postura és molt interessant perquè marca el terreny de joc ideològic i mostra el nivell de tolerància: et considero diferent, et faig diferent i si tens problemes perquè ets diferent, espavila’t. És el nou liberalisme. En el segon cas estem davant d’un curiós exemple de masclisme femení. Que una senyora com Mónica Oriol, mare de sis fills, digui que no contractaria dones d’entre 25 i 45 anys per si de cas se’ls acut quedar-se embarassades és una mena de forat negre conceptual. O sigui, aquesta bona dona defensa que no s’hauria contractat mai a ella mateixa. Ho trobo sen-sa-ci-o-nal perquè és un bonic cas d’autodiscriminació.
Continuo sense acabar de saber què és ser d’esquerres, però ara sé què pensa sobre segons què qui s’autodefineix com de dretes. I gràcies a això ara puc marcar una línia de separació i situar-me a l’altra banda. És un inici.
