Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Un conte de por

El juliol del 2008 Ramón Calderón presentava Bernd Schuster com a tècnic del Madrid. Fabio Capello havia marxat amb una Lliga sota el braç i amb el cap de Frank Rijkaard, que havia perdut la gràcia de la directiva de Joan Laporta. Aquell estiu, Calderón va apostar per l'alemany. El Barça ja tenia nou tècnic: José Mourinho.

La directiva de Laporta tenia clar que Rijkaard havia perdut el control de la situació a finals del 2007, i feia mesos que treballava amb diferents noms: Guardiola, Valverde, Laurent Blanc i Mourinho, que no tenia feina i es va oferir. Ferran Soriano, Marc Ingla i Txiki Begiristain es van entrevistar amb el portuguès, i, malgrat que Joan Laporta insistia en Guardiola, al final es va apostar pel tècnic de Setúbal, que no deixava d'afirmar: "Conec bé el Barça".

Aquella temporada 2008/09 Mourinho va refer el cos tècnic, va portar pel bon camí a Deco -a qui havia entrenat al Porto- i es va desfer de Ronaldinho. Va portar Ricardo Carvalho i Cech del Chelsea i va sorprendre fitxant Pandev del Lazio. El seu Barça va esdevenir un equip agressiu que golejava els rivals. Els duels a la sala de premsa amb Schuster eren antològics: "D'on és l'arbitre?", deia l'alemany. "El Comitè de Competició el presideix un soci del Madrid", deia Mourinho, fent amb les mans el gest d'estar emmanillat. Va ser una temporada dura en què el Barça va guanyar la Lliga empatant al Bernabéu, i va provocar certa divisió a la massa social: molts es van rendir als peus de Mou. D'altres no podien veure un Barça sense la pilota en partits de Champions a casa. Era massa defensiu.

El 2009, Florentino Pérez arribava al Madrid i fitxava Manuel Pellegrini. Mourinho tenia més poder que mai al Barça i s'havia venut Puyol al Milan. Ara, Mou tenia una part fosca: després de ser eliminats per l'United de la Champions va decretar que cap jugador parlaria en roda de premsa. A Mestalla l'equip va acabar amb 9 homes després de faltes molt dures sobre Silva i Mata. Part del barcelonisme s'avergonyia, però molts periodistes i socis l'idolatraven perquè deia suposades veritats i plantava cara al Madrid de manera agressiva. Eren dies estranys, en què el Camp Nou ovacionava el tècnic i poc després el xiulava.

El Madrid de Pellegrini va fitxar Cristiano, Kaká i Xabi Alonso. L'equip blanc va començar a jugar bé i va guanyar la Lliga amb 96 punts. Cada roda de premsa de Mourinho era un atac al xilè: "Quins són aquests equips on ha entrenat?", deia un dia. "Jo mai entrenaria en un club on els fitxatges els fan des de la llotja. No vull ser un ninot com d'altres", va dir un altre dia. El tècnic xilè rebia els cops amb esportivitat, aguantant de pas la pressió de la seva premsa, enfadada perquè no era prou mediàtic i no es tacava de fang per contestar a Mou.

Ara, la premsa de Madrid preferia fer sang amb els escàndols de Mourinho. Com a reacció, Mou era defensat per la premsa catalana, com si fos un defensor de la llibertat d'expressió, ja que deia que la Lliga estava adulterada. Llavors, de pas, filtrava que no tenia prou suport de Laporta. Finalment, després de perdre la Lliga Mourinho va marxar a Anglaterra l'estiu del 2010. Sandro Rosell, guanyador de les eleccions, es va trobar una plantilla desfeta, amb molts jugadors que odiaven el portuguès i d'altres que marxaven darrere seu. El Madrid, en canvi, gaudia d'estabilitat...

Ja us podeu despertar. Només és un conte per recordar que si Mou hagués vingut al Barça, potser molts de nosaltres faríem coses que ara critiquem al Madrid.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT